L’obra teatral Mar i cel, de la companyia Dagoll Dagom, ha estat una de les experiències escèniques que més m’ha impressionat fins ara. És molt més que un musical: és una història carregada de força, amb moments d’emoció profunda, crítica social i un missatge que, malgrat estar ambientat al segle XVII, continua essent totalment vigent avui dia. Des del primer moment, la posada en escena et captiva. El decorat simula un vaixell corsari, i el joc de llums i efectes sonors aconsegueixen crear una atmosfera tensa i viva. T’asseus a la butaca i de seguida sents que formes part del viatge. Els actors, tant a nivell interpretatiu com vocal, tenen una gran qualitat. Un dels personatges més potents és el capità Saïd, un musulmà corsari que, tot i haver viscut l’odi i la persecució, mostra una gran sensibilitat. La seva relació amb Blanca, una jove cristiana captiva, ens fa reflexionar sobre com, fins i tot enmig de l’enfrontament, pot néixer l’empatia i, fins i tot, l’amor.
Un dels moments que més em va impactar va ser quan Saïd canta “Per què he plorat?”, una cançó que mostra el conflicte interior del personatge: la lluita entre la seva ràbia i el seu desig de pau. Aquest tipus de moments donen una profunditat emocional que et fa connectar amb els personatges, independentment de la seva religió o origen. És un bon exemple de com el teatre pot trencar prejudicis i fer-nos entendre realitats complexes. A més, l’obra denuncia la intolerància religiosa i la violència entre pobles. Ho fa amb força, però també amb sensibilitat. És impressionant com, a través de les cançons i els diàlegs, es poden transmetre idees tan profundes sense caure en discursos massa evidents. Per exemple, quan els corsaris i els cristians es culpen mútuament dels seus patiments, l’obra no et diu qui té raó, sinó que et fa pensar en com sovint els enemics comparteixen el mateix dolor.
No explicaré el final, però sí que puc dir que és molt intens i inesperat. Et deixa un gust agredolç, una barreja de tristesa i bellesa, que et fa sortir del teatre amb un nus a la gola i moltes preguntes al cap. I això, per mi, és el que ha de fer una bona obra: remoure’t per dins.
En definitiva, Mar i cel m’ha agradat molt. No només pel nivell artístic —que és altíssim—, sinó perquè et fa reflexionar sobre temes com la tolerància, l’odi, la llibertat i l’amor. És una obra que, malgrat estar escrita fa més de cent anys per Àngel Guimerà i adaptada fa dècades per Dagoll Dagom, continua sent totalment actual. Recomano a tothom que la vegi, especialment als joves, perquè parla de temes que encara ens afecten i ens interpel·la com a societat.