El passat tretze de març se’m va presentar l’oportunitat de veure el musical Mar i Cel amb el meu institut. Concretament, Mar i Cel és la versió musicada de l’obra de teatre del mateix títol escrita per Àngel Guimerà el 1888.
El musical, amb text de Xavier Bru de Sala i música d’Albert Guinovart ha estat representat en quatre ocasions (1988, 2004, 2014 i, finalment, 2024). Aquesta obra és considerada cabdal en el teatre català i ha estat escollida per l’aclamada companyia Dagoll Dagom com a celebració de cinquanta anys de trajectòria i comiat definitiu dels escenaris.
Pel que fa a l’argument, Mar i Cel narra la història d’uns pirates moriscos i els cristians que han fet presoners en el darrer abordatge. En la travessia que els ha de dur (suposadament) fins a l’Alger creixen les tensions entre uns i altres, desembolcallant temes tan actuals com la intolerància, la incomprensió i, fins i tot, l’amor. I és que si hi ha una història d’amor més tràgica que Romeu i Julieta, és sens dubte la de Saïd, capità del vaixell pirata i Blanca, una de les cristianes segrestades. Ell és el mar, i ella és el cel, aquesta és la metàfora que compon l’ànima de Mar i Cel: dos mons enfrontats, tan diferents i, alhora, tan iguals.
Mai m’havia assegut a les butaques del teatre victòria, i mai m’havia trobat davant d’aquell imponent i magnífic vaixell pirata, però des de la primera nota fins al darrer vers, jo ja duia Mar i Cel al meu cor. Sovint em pregunto que converteix una obra en un clàssic, i no he pogut evitar preguntar-m’ho també amb Mar i Cel. Una obra esdevé un clàssic quan una noia de disset anys canta “L’himne dels pirates” al costat de la seva mare de cinquanta anys? O potser quan, malgrat presentar una història que té lloc al segle XVI, que fou escrita el segle XIX, encara rep la mateixa admiració al segle XXI?
Sigui com sigui, cal dir que Mar i Cel és un musical impecable, començant per l’escenografia, aquell formidable vaixell que encara es manté amb la coberta original del 1988, fins a una música tan potent que se’t clava al cor, passant per la il·luminació l’orquestra en directe i, per descomptat, uns actors i actrius excel·lents, es fa difícil no sortir del teatre Victòria desitjant tornar-hi a anar.
Fotografia: David Ruano