El teló s’aixeca, les veles s’inflen i el vent guia dues ànimes cap a l’infortuni. Mar i Cel, una icona del teatre musical català, ens relata una història d’amor impossible que ens fa naufragar en un oceà de dilemes morals, prejudicis i passions desfermades. L’imponent vaixell de l’obra, símbol de l’exili, l’amor i la desesperança, s’alça un any més sobre l’escenari del teatre Victòria en aquesta última reposició de 2024, un comiat majestuós per a Dagoll Dagom que ha deixat una empremta profunda en tots aquells que han tingut la sort de viure’l.
Les veus dels actors ressonen amb una força colpidora omplint cada racó del teatre d’emoció, mentre les cançons, tan icòniques com sempre, arriben amb una intensitat que et capbussa des del primer acord, acompanyades de la força de l’orquestra. I quina orquestra! Amb Joan Vives i Sergi Cuenca al capdavant, cada acord, cada instrument, cada matís musical ens submergeix encara més en aquest mar d’emocions. Però si la música és l’ànima de l’obra, les interpretacions en són el cor. Alèxia Pascual (Blanca) i Jordi Garreta (Saïd) donen vida als seus personatges amb una passió que travessa l’escenari. Somrius quan ells ho fan, sents la tensió dels seus conflictes, i quan arriba la tragèdia, plores amb ells.
Tanmateix, l’essència de Mar i Cel no recau només en la història d’amor entre Blanca i Saïd, sinó en el seu relat de poder, d’odi i d’injustícia que manté una vigència sorprenent, essent un llegat de la ploma d’Àngel Guimerà del 1888 que travessa els segles. La lluita de l’altre, del diferent i de l’exclòs ressona avui amb la mateixa força que quan es va escriure, perquè els dilemes sobre la identitat i la por a l’estranger continuen sent el fonament de molts conflictes actuals, fent que aquesta obra ens obligui a mirar-nos al mirall de la història i preguntar-nos si realment hem canviat. I no són només els protagonistes qui donen vida a aquesta tragèdia. La resta de personatges són peces essencials en aquest tauler de tensions. Joanot (Abel García), amb el seu odi irreconciliable, representa la ceguesa de la venjança, mentre que Don Carles (Xavi Fernández) personifica la violència i la crueltat que el poder concedeix als qui se senten superiors. A l’altra banda, Idriss (Berta Luna) i Hassèn (Albert Gràcia) són la veu d’una fraternitat trencada, lluitant per sobreviure en un món que els condemna. Cada interpretació, cada mirada i cada gest sumen capes a aquesta història que ens sacseja des de la primera escena fins al seu tràgic desenllaç.
Si hi ha una obra que ens ensenya que el mar no separa, sinó que uneix en la tragèdia i l’esperança, és Mar i Cel. Aquesta última representació dirigida, un any més, per Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, ha estat un comiat digne d’un record inesborrable, un últim viatge per un mar de Guimerà que, encara que desaparegui de l’escenari, sempre romandrà dins nostre.
Fotografia: David Ruano