Mar i Cel, què dir-ne? Com explicar en unes breus paraules el que transmet, el que ha significat per mi i per mig país, per on començar a desgranar la creació estrella de Dagoll Dagom? Aquesta companyia vital, energètica, clàssica i també innovadora, que
ha sabut captivar el públic de totes les edats durant mig segle, posa fi al seu recorregut amb la quarta reposició de la que molts consideren l’obra de Catalunya, i amb raó.
L’obra se situa uns anys després de l’expulsió dels moriscos decretada pel rei Felip III el 1609, quan uns ferotges pirates musulmans han pres captius a un grup de cristians. L’ambient és tens, la ràbia, la intolerància i el sentiment d’odi mutu entre les dues religions són molt presents, però tot i que sembli impossible en aquest context hostil, la compassió de Saïd, el capità de la nau, l’empatia de Blanca, la filla del virrei de València, i una connexió indiscutible entre els dos personatges fa que sorgeixi entre ells una història d’amor impossible, de forma subtil i reticent al principi, i grandiosa al final que vertadermanet fa emocionar. Jordi Garreta i Àlexia Pascual donen vida a aquests personatges amb una interpretació preciosa, plena de mirades furtives, paraules sentides i veus que s’entrellacen en harmonies i canons, creant una tensió que creix a cada escena.
El temps a l’escenari sembla jugar amb l’espectador: a mi em semblava que passava massa ràpid i se m’escolava l’obra entre els dits sense poder-la copsar tan bé com volia, i alhora s’alenteix en una espera angoixant fins al moment culminant. I quan arriba, l’impate és indescriptible. L’escena de ”Estàs sola”, que desemboca novament en la poderosa melodia de “Per què he plorat” amb l’orquestra en directe al màxim de la seva força, és magnífica. La música d’Albert Guinovart és sublim; cada peça té una unicitat indescriptible, però alhora formen un conjunt amb sentit que crida Mar i Cel. A part de les que ja he mencionat, destaca la “Cançó d’Idriss”, la “Cançó d’Osman” i, per descomptat, l’“Himne dels pirates”, que agafa una nova dimensió amb el moviment del vaixell la il·luminació tènue i l’actuació dels pirates, que transmeten perfectament la seva ferocitat.
Mar i Cel no és només un musical, és una experiència que traspassa el teatre i s’instal·la en l’ànima. Amb la seva posada en escena majestuosa, les interpretacions impecables i una banda sonora que ressona molt després que el teló caigui, aquesta producció acomiada Dagoll Dagom com es mereix: amb emoció, grandesa i la certesa que el seu llegat romandrà per sempre.
Fotografia: David Ruano