El dijous vint de març vaig anar amb la meva classe a veure l’adaptació de Mar i cel feta per Xavier Bru de Sala i va ser una experiència inoblidable.
El que cal destacar principalment de l’obra és el decorat i els efectes especials. Les robes del rei i de la resta de personatges del primer acte semblaven molt fines i delicades, reals, i aquesta mena de vídeo que ens va traslladar del palau cap al vaixell em va fer sentir que realment estava flotant fins arribar a la coberta. Continuem parlant del vestuari, ara el dels corsaris, que semblava que de veritat havia estat dels pirates. De totes maneres, el més rellevant era el vaixell, el qual fins i tot es movia a l’escenari. A més, era tan resistent que permetia als pirates fer-hi tot d’acrobàcies.
Tampoc ens podem oblidar dels sons, com el de les armes o la boira: encara que no m’han agradat especialment, he de dir que han estat clau en el teatre i que sense ells no hauria estat tan creïble l’obra. Un nou personatge que m’ha enamorat de la versió de Bru de Sala és l’Idriss, el grumet. La veritat és que aquest personatge s’ha guanyat el cor del públic amb la seva innocència i valentia, a més que ha donat l’oportunitat de mostrar una part més sensible del capità amb aquesta relació paternal que tenen. Per això se’m va trencar el cor en veure que l’Idriss no sortia a l’obra original de Guimerà.
Si em permeteu queixar-me, m’hauria agradat veure que a l’obra sortís més sobre l’amor d’Osman. Sé que volien utilitzar la seva cançó per establir un paral·lelisme amb el que passarà més endavant amb Saïd, però em vaig quedar una mica confosa després d’aquesta actuació: m’hauria agradat que hagués aparegut la part on un corsari proposa robar la noia de qui està enamorat. Després de tot, era un fet normal dels pirates. Per acabar, vull mencionar algun tema que crec que necessitava l’obra: més representació
del conflicte religiós. Crec que es podria mencionar més com Blanca segueix la seva religió a cegues; tot i això, m’agrada el canvi que Blanca anés a casar-se amb en Ferran i no a ser monja com passa en el llibre original de Guimerà. Crec que així es veu més un triangle amorós.
En conclusió, en comparació amb la versió original de Guimerà, crec que l’adaptació de Dagoll Dagom és més divertida i s’enfoca en valors actuals; tot i això, aconsegueix portar el missatge original de Guimerà: la intolerància per les nostres diferències i tota la hipocresia que envolta el tema. És veritat que el teatre original representa millor l’època i dona una mica més de subtema als corsaris, però en resum tots dos transmeten una mateixa idea que és transversal al llarg dels segles perquè encara avui en dia tenim problemes com aquests.