Una vegada, un globalment admirat escriptor irlandès va agafar la seva ploma i va descriure el que per a ell era el teatre. “I regard theatre as the greatest of all art forms, the most immediate way in which a human being can share with another the sense of what it is to be a human being.” La forma artística en quê, en més gran mesura, el humans podem compartir amb els altres, el que significa ser humà, afirmava.
Oscar Wilde, de ben segur que no s’imaginava que la seva cita ajudaria tants anys més tard a posar paraules al que han sentit quatre generacions de catalans després de gaudir d’una adaptació musical de l’obra d’un contemporani seu, Àngel Guimerà. El taló puja, el vent bufa, les veles s’inflen. Les veus dels pirates i cristians del segle XVI tornen a sonar per quarta i última vegada després de més de 35 anys. La història basada en la realitat històrica del nostre país, narra la intolerancia i la incomprensió, l’amor i la tragèdia, que poden trobar paral·lelismes en el món d’avui en dia. Les interpretacions del Saïd (Jordi Garreta) i de la Blanca (Alèxia Pascual) no tenen res a envejar a la dels grans protagonistes de Broadway o del West End, tampoc les dels personatges secundaris. Sovint, aquests últims, poden passar desapercebuts, però Mar i Cel no seria el mateix sense l’Osman (Esteve Roig), amb la seva cançó d’Osman o l’Idriss (Berta Luna), amb la cançó homònima. No obstant això, considero que el més impressionant és la feina de l’orquestra, dirigida per Joan Vives i Sergi Cuenca, interpretant la ja mítica banda sonora d’Albert Guinovart. La música en directe és l’essència de l’obra, i el plaer auditiu que aporta escoltar-la, i de tant en tant, observar el violins, o el piano, és immens.
No voldria acabar sense esmentar la direcció d’Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, la feina de tot l’equip tècnic en concret, i de la companyia Dagoll Dagom en general, impecable com en les darreres tres edicions. Després de 50 anys de fer que els catalans “puguem compartir entre nosaltres el que significa ser humans”, el vostre comiat deixarà un buit a Catalunya.
Fotografia: David Ruano