La companyia teatral Dagoll Dagom ha volgut acomiadar-se després de mig segle d’;espectacles, amb l’obra L’alegria que passa. En aquest cas l’hem gaudit al Teatre Poliorama de Barcelona.
L’obra està inspirada en el llibre L’alegria que passa de Santiago Rusiñol, publicat en 1898, va ser escrit al període Modernista, és de caràcter simbolista, tot n’està ple d’ells. Des de la primera pàgina amb la descripció del poble com a polsos, mandrós, deteriorat. Fins al discurs de l’;última pàgina. Va ser presentat per primera vegada al teatre Romea en 1898, i que 126 anys després encara hàgim pogut gaudir una nova versió demostra el gran impacte que va tenir el llibre en la cultura catalana i que, avui, tot i que de manera diferent, també continua tenint.
A l’obra se’ns explica la història d’un poble gris, els seus habitants estan sotmesos al poder de l’alcalde, el qual és l’amo de la fàbrica que els dona feina. Les eleccions s’aproximen i per a assegurar-les decideix portar una companyia de circ al poble. Tot va bé, fins que en Joan, el fill de l’alcalde és fixa en la Zaira, la cantant del circ. Aquest esdeveniment deixa en evidència les diferències entre el poble i els artistes, i posa en qüestió el compromís entre en Joan i la Lina. En Joan acaba d’arribar d’estudiar a Barcelona, i porta el cap ple de somnis, vol llibertat, viatjar. Mentre que la Zaira està farta de viatjar i vol una llar fixa. Tot sembla anar bé, decideixen fugir junts. Però el passat d’en Joan, la dominància d’en Puck (originalment Cop de Puny) i la crueltat de l’alcalde ho compliquen tot.
Originalment, L’;alegria que passa tenia com a objectiu plasmar el conflicte irreconciliable entre la societat i els artistes. Per una banda, trobem que la societat és representada com a prosa, amb un ambient gris, indiferent, trist, ensopit, vulgar, materialista i monòton. I, per altra banda, trobem als artistes del circ que són representats amb la poesia, i que emanen una aura de llibertat, versatilitat, alegria i bellesa. A la versió de Dagoll Dagom també es plasma aquest conflicte entre ambdós mons, i ho versionen afegint nous personatges com en Nil o l’amo de la fàbrica. D’altres que només ha canviat el seu nom com l’alcalde (originalment Arcalde), la Lina (originalment Agneta). Alguns s’han suprimit com en Tòfol o la Tuies. I d’altres que es mantenen igual com la Zaira, un nom d’origen àrab que designa molt bé el seu paper a l’obra, representa llum, exotisme…
El personatge del Nil (Eloi Gómez) representa la veu de la revolució, del canvi, de la no conformitat. Ell és l’únic que no està sotmès a les ordres de l’alcalde. Sap el que realment passa al poble, també el secret de l’alcalde i no pararà fins que els obri els ulls. L’amo de la fàbrica, és també l’;alcalde del poble. Té un caràcter dominant, cruel, manipulador i mentider.
En aquesta nova versió s’ha apostat per un context feminista, on les dones no són propietat d’un home, sinó que són persones amb sentiments, amb aspiracions, amb personalitat i capaces de prendre decisions. Sobretot ho veiem amb l’evolució del personatge de la Lina, al llibre se’ns presenta com a la promesa d’en Joan, no opina, obeeix, i és manipulable. La nova Lina al principi s’assembla a l’original. Però durant la història, evoluciona i s’adona que té somnis, que pot opinar si vol, que la seva vida no depèn de ningú i que ella és l’única que pot decidir el seu propi camí.
De fet, és tan potent aquest missatge feminista que en un moment en què la Zaira està sent maltractada pel Puck la Lina li planta cara perquè es detingui. La defensa fins i tot considerant-se ‘enemigues’, la defensa fins i tot quan ningú és capaç de plantar-li cara al Puck, la defensa fins i tot quan la Zaira li diu que no necessita la seva ajuda.
Cal destacar la doble actuació d’Angels Gonyanols, que ha sigut capaç d’interpretar a dos personatges enfrontats a la vegada. L’escena del diàleg entre el Clown i l’alcalde ha sigut impressionant, realment semblava que hi hagués dues persones a sobre de l’escenari, quan en realitat només hi era ella. Els actors i actrius feien de tot a l’escenari, eren els músics, els ballarins, els i les cantants, els intèrprets i els que muntaven i desmuntaven el decorat.
L’escenari ha jugat un paper fonamental considerant el llenguatge no verbal. L’escala mostrava a l’esglaó més alt, el personatge més poderós, mostrat que estava per sobre dels altres. El vestuari també tenia un paper important, veiem que els obrers portaven roba grisa, als balls semblaven robot o marionetes, el maquillatge era gris. Mentre que els artistes anaven vestits amb coloraines, maquillatges extravagants i els balls eren energètics.
Per mi aquesta obra aconsegueix donar una visió moderna del llibre de Santiago Rusiñol. El desenvolupament del personatge de la Lina i l’aparició del Nil han sigut crucials i molt encertats en aquesta renovació. L’alegria passarà com sempre? O aquesta vegada serà diferent i romandrà?