La companyia de teatre Dagoll Dagom ha presentat l’adaptació de l’Alegria que passa de Santiago Rusiñol com el seu últim espectacle. Després d’haver treballat amb altres obres, la companyia finalitza una etapa amb un dels clàssics més destacables de la literatura catalana i crea un espectacle ple de música, dinamisme, llums i colors.
Els actors presenten l’obra ballant i cantant una cançó que mostra al públic l’ambient trist i avorrit del poble. Tant és així, que van vestits amb robes grises per tal de mostrar-ho. No obstant, sota d’aquests vestits austers porten teles acolorides, adaptades a cada
personatge per poder representar dos vessants contraris: el poble i el circ.
L’escenari no té un gran attrezzo, sinó que conté una escala amb rodes que coopera amb els actors per crear un espectacle dinàmic i entretingut. Aquest element de l’escenografia ajuda a emfatitzar les escenes dramàtiques i també la intensitat de les actuacions musicals i els monòlegs. De fet, s’utilitza per representar el control de l’Alcalde sobre el poble, ja que normalment hi apareix situat al damunt. També s’usa per mostrar el paper del Clown a l’hora de despertar el poble d’aquesta vida sòpita.
L’ús de la il·luminació, en mans de David Bofarull, és molt primmirada. S’utilitzen els punts de llum per destacar els soliloquis dels personatges, deixant així a la resta en un escenari fosc. També se’n fa un ús original i creatiu en les escenes musicals, perquè s’incorporen petites llums a les mans dels actors i dels ballarins, de manera que l’espectador desconeix d’on ve el so de la guitarra o la veu que canta.
La música que envolta la representació combina les partitures originals de l’obra amb les pròpies aportacions del director musical, de manera que expressa clarament el que succeeix durant la representació. Les cançons són interpretades pels mateixos actors i ballarins, portant a terme així un espectacle ple de sorpreses que desperta inclús la persona més inexpressiva del públic.
Per tal d’adaptar el text de Rusiñol, s’afegeix un personatge nou, el Nil. És un ciutadà que ja ha obert els ulls i refusa el poble adormit en què viu. A més, es canvia el nom d’altres personatges, com el Puc, que és el Cop-de-Puny millorat de Rusiñol, i la Lina, l’antiga Agneta, que rep un gran protagonisme en l’adaptació de Dagoll Dagom i s’acaba rebel·lant contra l’alcalde del poble gris. Per altra banda, la Zaira també pateix un canvi, ja que en l’obra de Rusiñol és una noia que desitja ser lliure, però no intenta canviar la seva vida. En canvi, a l’adaptació s’encoratja i abandona una vida de maltractament i de repressió. Per tant, concloc que Dagoll Dagom dona així una visió optimista.
Val a dir que la dedicació i l’eficàcia de l’Àngels Gonyalons és apoteòsica. La manera de canviar de rol entre el Clown i l’Alcalde a través del canvi de vestuari em va meravellar. També interpreta una escena musical, com a Clown, amb dos ballarins que va captar tota la meva atenció.
Finalment, cal remarcar el final de l’obra que, amb el seu caràcter innovador i fresc, aconsegueix deixar els espectadors amb un gran sabor de boca. De fet, els farà recordar l’alegria fins que la seva memòria els ho permeti.