El dijous 25 de gener del 2024 vaig assistir amb els companys del meu curs i el professorat al musical del Teatre Poliorama “L’alegria que passa” de la companyia Dagoll Dagom dirigit per Marc Rosich. L’obra m’ha sorprès perquè no esperava les modificacions que van haver-hi de l’obra original. A classe havíem llegit en conjunt aquesta obra de teatre escrita per l’autor modernista Santiago Rusiñol a finals del segle XIX. No tinc queixes de res, però he trobat a faltar a en Cop-de-puny, que en l’obra original surt com a gimnasta, mentre que a la representació s’anomena Puck i és mànager i guitarrista, que no està malament, ja que l’instrument té a veure amb la música i s’entén perquè la porta a sobre, però desitjava les seves acrobàcies.
He de dir que qui més m’ha cridat l’atenció ha estat l’actriu que feia d’en Clown i l’Alcalde. Des del meu punt de vista, que els interpreti una sola persona, representa les dues cares durant el modernisme: la societat i l’artista. La contradicció que hi ha entre ells i l’oposició entre aquestes dues subclasses. El poder actuar dos tipus de mons diferents en un sol moment ho fa més interessant, més en l’escena on el Clown i l’Alcalde conversaven, el ràpid canvi d’expressió i to de veu en menys d’un segon. Això li ha donat al musical poder, ànim i interès.
Aquesta adaptació de Dagoll Dagom dona un paper molt important a la dona, la Zaira li planta cara al Puck, però tot i així Puck continua maltractant-la ja que segons ell té dret a manar sobre ella. Un personatge que a l’obra original no era tan important és la Lina, la promesa d’en Joan. Ara també es fa veure i fa front. Un personatge afegit és el Nil, una persona del poble gris que cada cop es revela amb l’Alcalde i vol que la gent sàpiga la veritat. No se’n vol anar perquè el seu pensament és que ha d’haver-hi algú
al poble per fer que obrin els ulls de mica en mica.
Aquest musical ens mostra un amor entre una artista i el fill de l’Alcalde, una persona que pertany al poble gris, com no poden aconseguir estar-hi junts per la rivalitat que existeix entre els artistes i la societat d’aquella època. A la vegada ens mostra aquests enfrontaments entre les subclasses presents a l’època.
L’obra original té lloc al segle XIX, i l’adaptació musical al segle XXI. Son dos segles bastants diferents, amb ideologies distintes. El sentit de l’obra i de transmitir les relacions d’aquell moment es manté, no del tot, perquè hi ha un canvi a tenir en compte: el masclisme. Originalment, Cop-de-puny abusa de més de la seva força i poder, la Zaira obeint-lo i sense posar rèpliques, i d’altra banda el Clown no es ficava, com si fos normal aquest maltractament, fins i tot a l’obra comenta “que els marits, si han de pegar a la muller, que peguin i no s’entretenguin.” Això ens reflexa el masclisme de l’època. En canvi, a l’adaptació ella li fa front en moltes vegades, encara que intercala cops en situacions.
Durant el modernisme del segle XIX, hi havia un conflicte latent entre la burgesia i els artistes, ja que eren considerats uns bohemis. A l’alegria que passa, la Zaira, en Puck i el Clown son els artistes, mentre que el poble gris, especialment l’Alcalde, representa a aquella part de la societat burgesa que hi estava en contra.
Hi havia dos classes d’artistes: El regeneracionistes, que feien art per transformar la societat, i els esteticistes, que feien art per estètica i s’aferraven a ell. Des de el meu punt de vista, un personatge regeneracionista és el Nil, qui canta amb missatges que vol fer arribar al poble, a l’igual que la Zaira. En canvi, els esteticistes són el Puck i el Clown. Recordem també als bohemis, els daurats, que eren els artistes fills de burgesos, i els negres, fills del proletariat. Encara que no és fàcil d’interpretar, considero que la Zaira forma part dels bohemis negres, pel seu passat nombrat. La llibertat no es mostra del tot, ens representen a en Joanet, qui no pot escapar de les ordres del seu pare i del món al que el té enganxat, mateix cas que el de la Zaira amb el Puck, el no poder desfer-se d’aquella vida.
Un sentiment que m’ha transmès amb intensitat ha estat l’angoixa que al final res es resolgui, que la Zaira i en Joanet no hagin acabat junts. El final que sí que m’ha agradat ha estat el de la Lina, que aconsegueix alliberar-se d’aquell poble gris per poder ser ella mateixa. En general, al públic li ha agradat el musical, segons es desprèn de les reaccions als balls, els aplaudiments i crits, especialment durant l’espectacle dels acròbates.
En conclusió, l’Alegria que passa ha estat un musical increïble que ens ha representat com es va viure una etapa artística fa segles, el tracte que es donava a les dones, als fills, a qui és socialment inferior a tu. Han hagut canvis, és clar, però no li han tret la seva essència, el missatge de l’obra original s’ha mantingut. S’ha de contemplar amb precisió i dedicació, fixar-te bé en cada detall i més si tens coneixements del moviment artístic d’aquell segle; el Modernisme. No qualsevol ho valorarà de la mateixa manera, però molts quedaran captivats i la tristesa, marxarà.