Per molt que ho desitgem, l’alegria, aquesta felicitat que tant anhelem no perdura per sempre, però si no fem res per mantenir-la, ens fiquem dins d’una espiral de tristor; on la vida només és blanc i negre. Aquesta versió musical de l’Alegria que passa és una adaptació de la novel·la original del mateix títol escrita per Santiago Rusiñol. La companyia encarregada de l’espectacle és Dagoll
Dagom. Dins de l’equip de la direcció es pot destacar l’Anna Rosa Cisquella (dramatúrgia i producció executiva), en Marc Rosich (dramatúrgia, text i direcció d’escena i lletres), l’Ariadna Penya (dramatúrgia i direcció coreogràfica), l’Andreu Gallén (dramatúrgia i
lletres)… entre altres, a més dels actors i les actrius.
L’alegria que passa és la història centrada en Joan, un noi que viu en un poble; el poble gris, on només existeix la rutina i la monotonia, on la llibertat o l’;alegria són pràcticament inexistents. En Joan també és el fill de l'alcalde d'aquest lloc, qui no sembla importar-li la vida avorrida que viuen els seus ciutadans. L’alcalde vol casar al seu fill amb una la Lina; noia
obedient, que és una altra víctima de la tristor del poble. N’hi ha en Nil, un personatge conscient de la situació en general de la població, i és dels pocs amb la valentia de voler enfrontar-se a l’alcalde.
Un dia, arriba l’Arca del talent al poble, un circ amb la intenció de donar un espectacle. Aquest circ estava format per en Puck; el guitarrista, la Zaira; la cantant i per últim en Clown; el seu líder. D’aquí comencen diferents esdeveniments que acaben afectant els dos costats.
SEGLE XIX versus SEGLE XX
La idea principal de l’obra s’ha mantingut molt bé en el musical, que és l’enfrontament que n’hi havia entre la societat burgesa del segle XIX i els artistes modernistes. Si ho comparem, el poble serien els burgesos mentre que l’Arca del talent, els artistes. En Nil i en Joan, encara ser del poble tenien una mentalitat més propera a la de l’artista modernista.
Una cosa important a destacar que dins dels modernistes n’hi havia dos tipus: els regeneracionistes, qui volien canviar la societat (com en Nil), i els esteticistes, qui veien l’art només per estètica (Joan i el circ). Seguint la mateixa idea, hi havia dos tipus d’estil de vida idealista per part dels modernistes: la bohèmia negra, formada per persones que baixos recursos, a més on n’hi era més comú l’aparició de regeneracionistes i la bohèmia daurada, formada per burgesos, amb més esteticistes.
Un punt interessant és com en aquesta adaptació hi ha hagut alguns canvis en certs personatges respecte a l’original. Per exemple, la promesa d’en Joan originalment s’anomenava Agneta i no tenia molta rellevància dins de la història, en canvi, en el musical té com a nom Lina i participava més en la trama. Un altre exemple és en Nil, el regeneracionista del poble, contraposant a l’original Tòfol, qui era una persona molt vaga. Una diferència també considerable entre les dues obres és l’empoderament en les dones, on tenen més veu i són capaces d’alliberar-se dels seus problemes. Mentre que a la versió de Rusiñol elles no tenien cap independència i havien de patir el maltractament sense poder fer alguna cosa al respecte. Que és una de les raons per les quals es veu que tan bé han pogut adaptar-se a la visió del segle XX.
M’ha semblat curiós en el musical el fet d’haver posat dos personatges en una mateixa actriu, l’alcalde i en Clown. Que, tenint en compte les seves personalitats, són contraris entre ells dos. Crec que és una bona manera d’enfrontar dues idees diferents; l’alcalde és més tancat a la llibertat i aprofita el seu poder per controlar a la seva població. En Clown és més lliure i amb el seu poder vol transmetre l’art.
L’amor entre la Zaira i en Joan és impossible tant en la història de Rusiñol com en l’adaptació, però amb diferents finals. La Zaira vol la vida d’en Joan, mentre que en Joan vol la vida de la Zaira. En això assemblen aquestes dues versions. La seva diferència és que en el musical la Zaira aconsegueix el seu desig de ser lliure del maltractament d’en Puck i la seva vida com a artista. Ella també li dona suport a la Lina per també ser lliure de la monotonia del poble gris. Aquí sí que s’ha pogut contemplar una idea del concepte de l’art total, on gran part de les arts són ajuntades en una obra. Penso que les emocions que ha pogut desvetllar han sigut desesperació; per part d’en Joan com un exemple, en veure que no ha pogut obtenir el seu somni. I intriga, pel fet d’imaginar-te’n el futur del poble i del circ, sense les dues dones que s’han alliberat.
Penso que aquesta nova versió de l’Alegria que passa ha estat bastant interessant i amb escenes divertides. S’ha apropat més al seu públic convidant-lo a reflexionar i alegrar la seva pròpia grisor.