El passat 19 de març vaig estar entre el públic de l’obra A.K.A, interpretada al teatre Poliorama de la Rambla de Catalunya, Barcelona. L’obra A.K.A es tracta d’un monòleg escrit per Daniel J. Meyer, protagonitzat per Lluís Febrer i dirigit per Montse Rodríguez. La meva visualització de l’obra va ser en angles i tant el meu lloc com el dels meus companys de classe va ser a dalt de l’escenari.
Daniel J. Meyer, l’autor de l’obra, va escriure A.K.A en una sola nit, amb l’objectiu de fer una crítica social tractant temes juvenils va sorgir un monòleg sobre en Carlos, un jove de en teoria, 15/16 anys d’origen magrebí que va ser adoptat d’una manera una mica il·legal quan tenia 3 anys per una família catalana de classe mitjana. La primera part tracta sobre el dia a dia del Carlos, la rutina de qualsevol jove del seu entorn, anava a classe, estudiava, estava amb la seva família, sortia amb els amics…Un dia el Carlos coneix per Tinder a la Clàudia, una noia de classe alta amb la que des del principi s’entenen molt bé i el Carlos s’enamora d’ella. A mesura que avança l’obra la seva relació va evolucionant fins que un dia queden a casa de la cosina de la Claudia per mantenir relacions sexuals amb la mala sort que aquell dia els enxampa la Sílvia, la cosina de la Claudia, i fa fora de casa a en Carlos. A partir d’aquí comença la segona part de l’obra en es desenvolupa el problema i la trama. La Clàudia no contesta als missatges, el Carlos no entén res i al cap de pocs dies rep una carta de denúncia on l’acusen de violació.
Aquest és un resum breu de l’argument de l’obra en la qual avarca temes com la adopció, el racisme, la xenofòbia, el consentiment, la salut mental dels adolescents, els prejudicis i estereotips socials, l’abús sexual/violació/violència de gènere, la desigualtat social i el classisme. El tema principal o més important que engloba una mica tot el que vol transmetre l’obra és la identitat. La identitat sobre un adolescent migrant que se li pregunta tota l’estona qui és i no sap si és més important qui ell creu que és o el que els altres li han fet creure que és. En l’obra s’expressen sentiments com l’amor, la por i l’abandó, tots ells barrejats amb ràbia i un sentiment d’inadaptació.
El personatge protagonista és el Carlos, interpretat per Lluís Febrer que degut a la magnifica interpretació aconsegueix que et fiquis per complert a la història i en el personatge. Transmet el sentiment i frustració que té el Carlos d’estar totalment perdut i sentir-se fora de lloc. Podem arribar a veure en el Carlos un sentiment de vergonya cap els seus orígens degut a l’entorn tant diferent a ell en el que ha crescut. També trobem a la Claudia, un personatge també important en l’obra. Daniel J. Meyer busca transmetre en aquest personatge la societat d’avui en dia, fent una crítica a les classes socials altes amb el simple fet del rebuig i vergonya que té la Clàudia cap el Carlos quan l’enxampa la seva família amb ell. Un menyspreu que acaba convertint-se en una denúncia falsa per violació. Per altra banda, trobem personatges com els pares del Carlos o els seus amics, tots ells tenen un paper més secundari en l’obra.
L’obra d’A.K.A és un monòleg molt expressiu i intens, en el meu cas en llengua anglesa, tot i no ser la meva llengua habitual, es va entendre força bé i, tot i perdre’m en alguna part, el missatge em va arribar molt bé. L’escenari, el vestuari i la música van ajudar a l’enteniment de l’obra, els canvis de llum i tot estava molt ben preparat i tot i haver un marge de improvisació, va donar la impressió de tot tenir un cert ordre però alhora totalment natural.
El meu seient estava dalt de l’escenari i, tot i formar part del públic, et senties una mica més part de l’obra. El fet de veure-ho tot de prop fa que et fixis en detalls més petits i no et desconcentris ni perdis tant. El col·loqui de després també va estar molt bé per acabar de comprendre conceptes o parts de l’obra que potser no havies acabat d’entendre i em sembla molt bona idea tenir l’oportunitat de parlar amb l’autor i saber els motius els quals ha fet aquesta obra.
Aquest obra va dirigida a un públic jove, per alumnes de l’ESO i batxillerat. Penso que hauria d’estar més recomanada a gent de batxillerat cap a munt ja que si es vol entendre de debò el missatge, és un mica més complex i requereix d’experiències o informacions que gent de l’ESO no acostuma a parar gaire atenció, tot i haver-hi excepcions de persones òbviament.
Per finalitzar parlaré sobre les meves sensacions més subjectives que em va transmetre l’obra. Em va incomodar el rerefons de l’obra i no crec que sigui la manera més correcta per a fer una representació sobre el racisme que trobem avui en dia. És cert que l’obra fa
una crítica social sobre els prejudicis i la facilitat que tenim d’acusar sense coneixements a persones immigrants de qualsevol delicte, però per altra banda penso que ho estan barrejant amb un tema inclús més delicat i a més d’una manera molt delicada. La lluita del feminisme i la del racisme són dues lluites molt lentes, difícils i poc visualitzades, s’ha aconseguit la llei del “sí es sí” on la paraula d’una dona, en teoria sempre, serà vàlida, i aquí entre el dilema ja que el nombre d’acusacions falses és molt insignificant avui en dia i, si en una obra en la que es busca transmetre el racisme i la identitat s’utilitza l’hipotètic cas d’una dona que menteix en una violació, penso que s’està fomentant un pensament masclista on es jutjaran avenços del feminisme com el consentiment que garanteixen la protecció de la dona. Al final és una situació que pot passar avui en dia perquè també esta el factor del racisme i discriminació, però tot i això penso que com a obra teatral no és apropiat utilitzar això per mostrar el racisme perquè hi ha mil maneres més que són més habituals, perquè inconscientment el que transmet a molta gent és aquest fet de no creure a una víctima perquè potser està mentint per altres raons, ja siguin racistes o no. Com ja he dit és molt rebuscada perquè també està el fet que el Carlos no sap realment la seva edat i tot es complica, i si no s’aconsegueix fer una bona lectura de l’obra penso que no es transmet el que realment busca l’autor, la identitat de les persones.