Per començar el dia 12 de març vam tenir l’oportunitat d’anar al teatre Poliorama on vam veure l’obra A.K.A. (Alsoknown as), la qual va ser escrita per Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodríguez i interpretada per Lluís Febrer, a més pot ser vista tant en Anglès com en català.
Aquesta obra ens parla de la vida de Carles, un noi que va ser adoptat entre els 3 i 4 anys i va acabar en una família amb uns orígens totalment diferents dels seus, com la majoria de joves Carles tenia els seus amics i la seva vida fins que va decidir utilitzar Tinder i coneix a una noia anomenada Clàudia de la qual s’enamora; tot anava bé fins a la nit en la qual tindrien sexe, ja que la nit perfecta es veiés interrompuda per la cosina de la Clàudia i després per la policia, acabant en acusacions per raça, edat i veritats ocultes que no havien sortit a la llum.
Els temes més importants que podem veure i identificar en l’obra són la identitat, la raça, els prejudicis, el sexe entre joves, la injustícia i el comportament de la societat, temes que permeten crear un fil conductor en l’obra per a contar-nos la història de Carles.
Per parlar dels personatges, qui destaca i té el protagonisme és en Carles, ja que durant tota l’obra podem veure com se sent, com pensa i com viu tot el que succeeix al seu voltant, també trobem personatges com la Clàudia, els pares de Carlesi la cosina de Clàudia que encara que no posseeixen veu i físicament no estan representats en l’escenari, l’intèrpret permet que se senti la seva presència i que se’ls senti la veu sense que sigui necessari que hi hagi una figura física; des del meu punt de vista, els actors sempre són una fitxa clau a l’hora de representar qualsevol mena de mostra escènica, ja que moltes vegades són ells els qui permeten que hi hagi una connexió entre el públic i que es trobin a si mateixos o empatitzin amb el món del personatge.
Quant al format penso que està ben elaborat, ja que al ser un monòleg d’un personatge que es troba en un context diferent del de la llengua anglesa, la forma en la qual petits elements com a paraules o frases s’usen per a engegar aquest aire del lloc i temps on viu el personatge, fa que se senti pròxim i d’alguna forma que es faci al·lusió a les tradicions o la tipicitat d’aquest, també crec que amb facilitat podem connectar amb el monòleg a causa de la representació d’emocions, sentiments i sentir del personatge que es transmet amb claredat.
A l’hora de parlar del vestuari i l’escenografia penso que és minimalista, ja que en l’escenari podem trobar pocs elements que permeten que visualment l’espai pugui arribar-se a trobar una mica buit, però durant l’obra veiem que el poc que hi ha és utilitzat pel personatge i és funcional, ja que ambienta i fa la sensació dels llocs en els quals situen al personatge. Quant als aspectes tècnics penso que estan molt ben pensats i de fet són un molt bon complement per a l’escenografia perquè ambienten l’escenari i transporten als espectadors a les diferents escenes que hi ha al llarg de l’obra, aquest és un dels aspectes que més em va cridar l’atenció perquè es nota que hi ha una planificació darrere, a més crec que està pensat per a donar enfocament, ambient i també per a mantenir l’atenció del públic, ja que durant tota l’obra podem veure diferents jocs de llums que ambienten les escenes i que fins i tot arriben a complementar el fet de sentir del personatge.
Un dels aspectes que més em van agradar va ser que el públic tingués l’oportunitat de fer part de l’obra estant damunt de l’escenari, penso que no són moltes les obres que permeten i lliuren aquesta oportunitat al seu públic, així que crec que va ser un valor agregat. A més en el meu cas vam fer part d’aquest grup i penso que dona una experiència més pròxima i real. Encara que no teníem una interacció verbal dins de l’obra em va agradar molt que algunes de les persones presents en el públic tinguessin un paper o fessin referència a personatges dins de l’obra, em sembla un aspecte molt bo i diferent, que personalitza i també fa que cada xou sigui diferent de pensar.
Penso que el públic ideal són adolescents i joves, ja que crec que són el grup de persones que més pròxima poden arribar a sentir la història, perquè són temes i situacions que poden passar i que existeixen avui dia, no obstant això, gràcies al tipus d'història que se’ns presenta pot ser adaptada per a qualsevol mena de públic.
Honestament, em va agradar molt l’obra perquè crec que era diferent i presentava un format curiós, penso que majoritàriament era clara, l’única cosa va ser que durant l’escena del judici es van poder embullar una mica les coses, ja que es generaven moltes preguntes gràcies a la volta que se li va donar a la història, però penso que en general està molt bé i que el treball que han
fet per a presentar-la a un grup d’espectadors està molt ben treballat. També crec que és una obra que genera emocions gràcies a les voltes, pujades i baixades que se li donen a la història. Quant al col·loqui encara que és important fer-ho crec que depèn molt del públic, ja que si no hi ha moltes intervencions al meu entendre és una mica innecessari perquè no s’arriba a
gaudir molt més de l’obra.
En conclusió, crec que és una obra que val la pena veure, amb un transfons i temes importants que formen part de la nostra vida i de la societat actual. M’agrada la diversitat d’alts i baixos que presenta, fent-la entretinguda sense perdre de vista els temes que tracta.
Destaca la proximitat que busca amb els espectadors per aconseguir que connectin i rebin el missatge.