El dia 12 de març vam anar a veure A.K.A al teatre Poliorama, a Barcelona. Aquesta obra és produïda per la companyia A.K.A teatre S.L. des de fa sis anys. Al 2018 va ser guanyadora del premi TB a les categories de millor espectacle en petit format, millor direcció (Montse Rodríguez) i millor text original (Daniel J. Meyer); l’any següent li va ser atorgat el premi MAX de teatre. Daniel J. Meyer, va escriure aquesta obra durant una nit d’inspiració del 2016. Ell és un director i dramaturg de Buenos Aires, Argentina, però que està vivint a Barcelona. Va fer la carrera de interpretació i direcció teatral a COSATYC/ANDAMICO 90 a Argentina i a Barcelona va fer cursos en l’obrador de la Beckett i un postgrau de la UB de producció d’espectacles en viu. Ha col·laborat amb Àngel Llacer i Manu Guix en la direcció d’alguns musicals com “ La jaula de las locas” o “El petit príncep” i sobretot, ha dirigit i escrit les seves pròpies obres. L’actor Lluis Ferber dona vida al protagonista d’aquesta obra.
Aquesta obra va sobre la història de Carlos, un adolescent que va ser acollit quan era petit. S’explica sobre la seva primera història d’amor que té el protagonista amb una noia que coneix per internet i els esdeveniments que sorgeixen en la seva relació. Els diferents personatges són: en Carlos, els seus pares, els seus amics, la Claudia i la seva cosina Silvia. Els diferents temes que es van tractant són les xarxes socials, la necessitat de conèixer el lloc al qual se pretereix, la discriminació, la xenofòbia, les desigualtats socials… , però sobretot s’enfoca al tema de l’adolescència i tot el que implica estar en aquesta etapa de la vida. El format en el qual s’explica aquesta historia és un monòleg, és a dir, que només està una persona a l’escenari; en aquest cas l’obra ha sigut en anglès.
Tant l’escenografia com el vestuari són bastant simples i la música consistia en quatre cançons. Penso que en aquest cas és en sentit positiu perquè amb pocs elements ja es pot entendre bé el canvis que es produeixen en la historia. A l’escenari hi havia un prestatge amb llibres i unes cadires, és a dir, que dona a entendre que és l’habitació del protagonista, on passa molta part del temps. A més a més, al no a haver-hi molts elements, l’espai era molt versàtil. El vestuari dona a entendre que en Carlos és un adolescent, ja que consisteix en roba còmoda i que no està escollida meticulosament.
Pel que fa a la música, penso que s’han escollit cançons que encaixen a la perfecció amb la manera de ser del personatge i l’etapa vital que està experimentant, l’adolescència; els gèneres musicals escollits com ara el rap o el reggaeton, donen a l’obra un toc juvenil i més adaptat al personatge. Els aspectes tècnics com ara el so o el llum són uns elements molt importants ja que juguen un paper crucial en la comprensió de la trama i en la transmissió de les emocions i pensaments del personatge. Anaven canviant la il·luminació durant tota l’obra segons el tipus d’escena. Per exemple, per marcar els incisos que feia el personatge (pensaments o descripcions) enfocaven només a l’actor, quan feien l’escena de la discoteca posaven llums intenses de colors o en els primers moments que va passar amb la Claudia en persona van posar una llum rosa per indicar els sentiments entre ells. El so és un element que permet saber els moments de major intensitat o tensió.
El llocs on han situat al públic han sigut les butaques més properes a l’escenari i en el propi escenari, on estava situada. Ha sigut una experiència que no havia tingut abans i que et dona una altra perspectiva en tots els sentits, des d’estar més a prop de l’acció a rebre el so d’una altra manera. Penso que l’obra de teatre va dirigida als joves principalment, però des del meu punt de vista, trobo que també està bastant enfocada als adults, que tracta temes com la xenofòbia i l’islamofòbia entre altres temes. Ho recomano a la gent que li agrada el teatre social i reivindicatiu i a la gent que vol veure la realitat que viuen els immigrants de diferent religió, sobretot.
Mentre veia l’obra em va fer sentir coses diferents. Em va semblar original que posés a alguns dels espectadors situats a sobre l’escenari com personatges secundaris de l’obra o que l’actor anés repartint galetes l’escena de l’aniversari. A més a més, em va sorprendre molt, sobretot la primera vegada, quan l’actor va començar a ballar. M’ha agradat el fet que he viscut aquesta experiència a flor de pell en el sentit que d’alguna manera m’ha contagiat les diferents emocions del protagonista, sobretot a la segona part. Les situacions que s’han anat plantejant han sigut tractades de manera realista, i això facilita el poder entrar, metafòricament, a la història d’en Carlos, en aquest cas.
Encara que hi ha situacions que per mi m’ha semblat difícil de posar-me a la pell del personatge com la de estar en una família no biològica o el fet de pertànyer a una altra religió i indret del món. El col·loqui em va semblar interessant ja que vam poder saber més tan sobre la obra com sobre algunes persones involucrades en l’espectacle com l’autor o l’actor. En conclusió, és una obra que et fa reflexionar sobre temes seriosos que estan presents al dia a dia i que estan tractats d’una manera més didàctica per al públic jove.