El dimarts dia 12 de març vam anar a veure al Teatre Poliorama de Barcelona l’obra teatral coneguda com A.K.A (Also Known As, en català, “també conegut com”). L’obra està disponible en tres idiomes: castellà, anglès i català. Aquesta representa la situació a la qual es troba un jove adoptat amb orígens àrabs anomenat Carlos. En Carlos és sotmès a una injustícia quan coneix a una noia, la Clàudia, mitjançant l’aplicació de cites Tinder. El tema principal en què es basa l’obra i al voltant del qual gira tot l’argument i la trama és el racisme, ja que totes les desgràcies que li succeeixen al protagonista són arran dels seus orígens. El format en el qual es troba l’obra és un monòleg, és a dir, només hi ha un actor que representa tota l’obra. En aquest cas, l’actor és el Lluís Febrer, que representa al Carlos. Tota la resta de personatges com la Clàudia, els amics del Carlos, o els seus pares apareixen a l’obra, però no hi ha ningú que els representi, són com una veu que també interpreta el Lluís utilitzant l’estil indirecte (per exemple: “La Clàudia va dir que…).
L’obra va ser escrita per Daniel J. Meyer, nascut a Buenos Aires; i dirigida per Montse Rodríguez Clusella. L’autor va fer la carrera d’interpretació i direcció teatral en el seu país d’origen. Després es va mudar a Barcelona, on va fer un postgrau de producció d’espectacles en viu en la UB. L’actor, Lluís Febrer va néixer a Menorca, on va realitzar estudis en interpretació a l’Escola d’Art Dramàtic de Menorca i la Universitat d’Art Dramàtic de les Illes Balears. Amb 17 anys es trasllada a Barcelona on comença a compaginar els seus primers treballs amb la formació professional. Ha sortit a sèries de televisió com Merlí (2017), Com si fos ahir (2017) o Más de 100 Mentiras (2018), a curtmetratges com Después de verte (2019) o Sentido (2018), i, a obres teatrals com A.K.A.
Al ser un monòleg, la música, el vestuari i l’escenografia prenen un paper molt important. La falta de diversitat d’actors ha de ser compensada per la versatilitat lumínica, musical, escenogràfica i de vestuari. Això es compleix per la lluminositat i la música, ja que al llarg de tota l’obra es juga molt amb elles, normalment en conjunt. Hi ha diversos moments en què per les condicions, el personatge principal balla. És durant aquests moments quan es veu la diversitat de músiques i de llums. No obstant això, l’escenografia i el vestuari són bastant pobres. Durant tot el que es planteja només hi ha un fons, l’habitació del Carlos, inclús quan el que està passant no té res a veure amb allò. Hi ha un punt de la història on ha d’anar a un jutjat, i encara hi ha el fons d’habitació. A més, la disparitat de vestuari és pràcticament inexistent. El personatge principal només té una dessuadora, una camisa i uns pantalons. És imperiós dir que en un moment l’actor es treu la samarreta per ballar.
El públic podia ocupar dos llocs: sobre de l’escenari, és a dir, al costat de l’actor (fins i tot interactua amb alguns dels espectadors en moments puntuals de l’obra); i el lloc tradicional. Tots dos tenen avantatges i desavantatges. Per exemple, a l’escenari es podia veure i escoltar millor a l’actor, però la cosa dolenta és que durant bastant part de la representació hi estava d’esquena o de costat al públic a prop seu, cosa que afectava la qualitat de l’experiència, mentre que al lloc tradicional, malgrat que estiguis molt lluny de l’escenari, s’escoltava i veia bé, a més que l’actor hi mirava més per allà.
El públic a qui és dirigit és sobretot per la gent jove. Això no vol dir que les persones més grans no puguin gaudir de l’obra, però és una audiència més minoritària. Està principalment orientada als joves perquè el punt de vista del protagonista és adolescent, les persones amb les quals majoritàriament es relaciona també són adolescents, i representa sentiments i situacions que poden arribar a ser comunes en aquestes etapes de la vida d’una persona. A més, fa una funció de conscienciació al públic general, ja que parla molt del racisme i dels prejudicis davant d’un tipus de persona. Una vegada explicat tot això podem passar a l’aspecte més personal d’aquesta obra.
Personalment va causar-me profunda indiferència. No vaig arribar a empatitzar amb el protagonista en cap moment de l’obra. Les coses que fa, com parla, què diu, etc. són coses que van allunyar-me d’ell. Cal dir que entenc el punt de la representació, entenc què vol dir el seu autor, i també estic d’acord amb el missatge que es vol transmetre, però malgrat això, res va causar-me alguna emoció que sigui digna de menció. Finalment, al final de tot es fa un col·loqui on participa l’actor i l’autor, cosa que pot ajudar a entendre moments de l’obra que no han quedat del tot clars.
En conclusió, A.K.A és una obra teatral amb un missatge molt important, que pot fer una funció social important a l’hora de conscienciar gent. Malgrat això, hi ha parts com l’escenografia que podrien ser millorables.