“Natural Order of Things”: Harmonia i caos

Autoria: Aya Pino, Vanessa Martínez i Zac Sunyer

Natural order of things és un treball de Guy Nader i Maria Campos, una parella d’artistes que col·laboren junts des del 2006. Aquesta obra de dansa contemporània explora la noció de l’ordre i desordre mitjançant les lleis de la física i treballant amb els extrems de
l’harmonia i el caos.

L’espectacle comença amb els ballarins en fila balancejant-se i experimentant amb la gravetat, tot mantenint l’equilibri sense caure. Durant el transcurs de la coreografia s’observen diverses acrobàcies, inicialment, semblen estar coordinades, tot i que, alguns ballarins terminen fent moviments individuals, creant una tensió, però, mantenint l’harmonia grupal.

Seguin, es juga molt amb la repetició, això es pot fer esgotador per l’espectador, a mesura que avança l’espectacle veiem com s’hi incorporen nous elements i moviments més complexos, augmentant l’atenció de l’espectador.

Un altre aspecte destacable és l’harmonia grupal, encara que de vegades, quan un ballarí trenca el cànon, es torna el nou “líder” del grup, creant una nova repetició i direcció. A tot això l’hi acompanya la música, adaptant-se a cada moviment per transmetre sensacions de tensió o calma. Tot el procés es desenvolupa al llarg d’uns 60 minuts.

Des d’una perspectiva crítica, podem analitzar aspectes com el vestuari, la música, l’escenografia i la llum. La música acompanya a la perfecció els moments de tensió i calma, accentuant els canvis de dinàmica, per a l’escenografia trobem un fons blanc minimalista que destaca el vestuari pla amb colors que ressonen amb la natura. I finalment la llum, aquesta juga un paper essencial per a  l’atmosfera de l’espectacle, destacant les ombres que la llum creava sobre els ballarins, fent l’experiència més plena visualment. Pel fet que l’art és molt abstracte, cada espectador pot percebre i interpretar l’obra d’una manera diferent.

Natural Order of Things no necessita una única interpretació, la capacitat que té l’art de moure emocions i generar preguntes és suficient perquè l’espectador es converteix en part de l’obra, donant-li un significat més enllà del que es veu a l’escenari, i és precisament això d’on rau la seva autèntica grandesa.

©Fotografia de Martí Albesa