El teatre musical té el poder d’emocionar, conscienciar i transformar. Alan, el musical no és només un espectacle, sinó un crit de visibilitat i justícia per a una història que mai hauria d’haver acabat en tragèdia. Inspirat en la vida d’Alan Montoliu, un jove trans de Rubí que va patir assetjament, aquest muntatge va més enllà de la representació artística: és un acte de memòria i reivindicació.
Tal i com explica la companyia WeColor Music al seu web, el seu objectiu és aconseguir un equilibri perfecte entre emoció i denúncia. Destaca la interpretació d’Ander Mataró, que dona vida a l’Alan amb una sensibilitat colpidora, transmetent la seva il·lusió, la seva lluita i el seu dolor d’una manera profundament humana. Acompanyat d’un elenc talentós i una banda sonora que potencia cada moment, l’espectacle aconsegueix submergir el públic en la realitat de milers de persones trans que encara avui pateixen discriminació i rebuig.
Un dels grans encerts del musical és la seva capacitat per generar reflexió sense caure en el victimisme. Hem reflexionat en com afecten els comentaris a les persones i com es poden sentir. En lloc de recrear-se en la tragèdia, l’obra convida a qüestionar quin tipus de societat estem construint i què podem fer perquè ningú més hagi de passar pel que va viure l’Alan. A l’obra no es recrea la tragèdia com a tal sinó que et mostra la seva representació.
Des del nostre punt de vista, Alan, el musical és una obra imprescindible. No només per la seva qualitat artística de so, de música de llums, etc, sinó per l’impacte social els milers d’espectadors des de que es va estrenar. És colpidor veure com una història real pot arribar tan endins i, alhora, esperançador comprovar que el teatre pot servir d’altaveu per canviar mentalitats. Tan de bo més produccions s’atrevissin a abordar temes tan necessaris com aquest. Algun punt negatiu seria que al musical un actor interpreta molts papers i desde el nostre punt de vista no queda massa profesional.
En definitiva, Alan, el musical no deixa indiferent. És un recordatori que la identitat de gènere no hauria de ser mai motiu de patiment, i que el respecte i l’empatia poden salvar vides. Un espectacle que tothom hauria de veure, no només com a espectadors, sinó com a part d’una societat que encara té molt a aprendre.
Fotografia: Sergi Panizo