Avui és dijous, 3 d’abril, la funció de Sí Sí Sí està a punt de començar a la sala Baixos del teatre Tantarantana. La Clara avisa al públic jove que aquesta obra tracta temes relacionats amb l’abús i que si necessiten sortir de la sala en qualsevol moment, tenen tota la llibertat per fer-ho.
Us faré un breu resum del que va aquesta obra en la qual participo abans que comenci. El David i la Marta s’agraden. La Clara i el Max també. Potser estan en dues festes diferents, però les seves històries són idèntiques. Fins que realment deixen de ser-ho. A través de dues històries protagonitzades per quatre joves, es parla sense embuts sobre el desig i el consentiment des de la llibertat de cadascun.
És un espectacle optimista i amb sentit de l’humor que deixa a més d’una persona amb el cap rumiant sobre la petita diferència entre la realitat i la ficció d’aquesta interpretació, però ja no us explico més, que m’haig de concentrar per sortir com l’estrella que seré. Em trobo a punt d’entrar en escena, els nervis em recorren cada centímetre dels teixits del meu cos inert, però em sento llest, tinc la sensació que faré alguna cosa molt important, ja que soc el primer element que la Clara decideix presentar i del qual parlar. El meu moment arriba.
De sobte noto un flaix de llum que m’encega, em trobo a l’escenari sobre el cap de l’única actriu de l’obra, els ulls de tothom es posen en mi i em sento el protagonista per un moment. Escolto com la Clara parla de mi, i de la raó per la qual soc tan valuós, però les paraules que diu no són les que m’espero, i les seves accions no acaben de millorar la situació, em llença a terra, de sobte una sola emoció m’envaeix, em sento deshonrat. Jo hauria pogut ser gran. Ho sentia a les costures—l’únic objecte escènic d’atrezzo, a banda d’un trist banc de fusta.
Al principi, tot anava com havia somiat. Clara entra en escena i jo damunt seu, en un lloc de privilegi, controlant la la situació. El públic no podia deixar de mirar-nos, imaginava jo, feliç, notant com creixia l’ego sota els focus. Però l’eufòria va durar… dos minuts. Tres, com a molt. Perquè Clara, la traïdora, em va treure. Així, sense cerimònia. Amb una decisió freda, gairebé negligida, em va deixar al costat del banc. I ella va seguir… parlant. Caminant, sense mi. Em sento desgraciat, acabo allà, sota el banc que, amb mi, conforma tota l’escenografia de l’obra. A partir d’aquí, la meva vida va passar a càmera lenta. L’obra, però, accelerava. La Clara parlava de la possibilitat, del dubte, de la violència, de triar. I jo, testimoni silenciós, sentia com cada paraula em desplaçava més cap al fons de l’escena. Jo, que em creia protagonista, veia com ni tan sols em recollia el ventall de llum dels focus. Ja no era símbol. Era… accessori.
La Clara comença a explicar al públic dues històries. Una experiència pròpia, d’ella anant a una festa i coneixent a un noi, el Max, i l’altra d’una noia que es diu Marta.
La de la Clara i el Max m’agrada, també és la meva, en algun sentit. És dolça, emocionant… De cop les llums canvien i la música de festa puja. M’encanta aquesta història! També soc testimoni de la història de la Marta amb el David, però… Ai! Uns peus passen fregant el meu cos i m’adono que dos espectadors han pujat a l’escenari. Això sí que no m’ho esperava! Tots dos fan d’amics dels protagonistes i ajuden que el públic estigui encara més atent a la història i això es repeteix un parell de vegades.
Els minuts passaven. L’obra passava, s’explicaven històries. I jo allà, oblidat. Ni un cop d’ull. Ni una mirada de complicitat cap al passat. Res. El banc, almenys, era usat. Jo era ignorat. De cop torna a parlar la Clara. Aquest és el tros més important, ja que ens explica els dos conflictes principals. Alhora, a la meva esquena noto que s’il·lumina una pantalla i de cop, sento veus de nois i noies que mai havia sentit abans. Expliquen experiències passades i se’ls veu potser una mica tensos al principi, però amb ganes d’explicar-ho tot després. No puc veure’ls, però puc sentir la seva angoixa. Aquests també van apareixent diverses vegades durant l’obra. El temps seguia corrent i semblava que cada cop anava més de pressa. Els espectadors, atents miraven la Clara i l’altre noi, el tècnic, amb ulls d’interès mentre feien de tota aquesta barreja de personatges i situacions. No puc evitar imaginar com es deu sentir ella, potser encantada de tenir totes les mirades al damunt, potser aclaparada de sentir la pressió de fer-ho bé.
Finalment, després de tenir tota l’obra a terra per pensar-ho he arribat a una conclusió. No tots esteu sols, sabeu? Vull dir, que molts hem patit, però que som forts i necessitem aquells qui estiguin disposats a ajudar-nos per combatre. La gran majoria dels abusos
sexuals i les violacions no són denunciats, sigui per por, desconfiança o el mateix malestar de reviure tota la situació. Ens fa veure que tots vivim en un mateix món, una mateixa societat i que vulguem o no aquestes desastroses conductes i formes de pensament són comuns en la nostra generació. S’ha de donar visibilitat al Sí, al fet que només tu decideixes que vols fer amb el teu cos.
L’obra va arribant al seu final i ja ningú recorda qui soc. I, tanmateix —i potser és aquí on passa la meva petita venjança—, ningú pot negar que vaig ser el primer. El primer element que el públic va veure. El primer a prometre una història. El primer a fer creure que tot allò que venia tindria una lògica, una coherència… abans que tot comencés. Quan es va acabar l’obra i els aplaudiments van omplir la sala, jo vaig somriure des de terra. Petit. Oblidat. Però present. Perquè fins i tot els símbols rebutjats tenen memòria. I el gorro de Clara —jo— encara recorda com va començar tot.
Fotografia: David Ruano