Tot sovint és molt complicat que tothom tingui la mateixa opinió en alguna cosa. Sempre hi ha discrepàncies, ja que els punts de vista varien de persona en persona, i normalment, posar-se d’acord tot un grup de 60 persones, a més, sent adolescents, és pràcticament impossible. Se sol dir que l’excepció confirma la regla, i és aquesta meravellosa excepció la que es va produir la setmana passada entre les persones del meu curs quan vam anar a Barcelona al Teatre Poliorama a veure L’alegria que passa.
Dagoll Dagom, des dels seus inicis fa gairebé 50 anys, ha demostrat als catalans i catalanes la seva genialitat. Obres d’Àngel Guimerà, Pere Calders o Santiago Rusiñol, entre molts d’altres, han sigut les escollides i posteriorment adaptades per la veterana companyia, que n’ha creat magnífics musicals aclamadíssims pel públic, com Mar i Cel, Antaviana, i el darrer a estrenar-se, però no menys important, L’alegria que passa.
I és que aquesta darrera i magnífica obra no deixa res a desitjar. La música, les coreografies, l’escenografia, el text i els fantàstics intèrprets s’adapten fidelment a aquest nou Poble Gris basat en el que fa tant de temps va escriure Rusiñol. Un Poble Gris inspirat en l’etapa industrial, un lloc on regna la monotonia, la tristesa i la resignació, i que on, de sobte arriba una companyia d’artistes a
capgirar-ho tot. I és que l’essència de l’obra original es manté, però també, en adaptar-la i ampliar-la, s’hi afegeixen línies que et fan tenir la sensació d’estar en un món on el passat i el present es barregen, fet que crea que qualsevol persona que tingui el plaer d’assistir a una representació d’aquesta obra, se senti, en un moment o altre, identificat amb alguns dels tòpics dels quals es parlen.
Així mateix, Dagoll Dagom ha desenvolupat els personatges de manera que les penes i les alegries de la societat s’hi reflecteixin. Amor, desengany, felicitat i tristesa són el que pateixen aquests personatges, que, per cert, estan molt ben interpretats per excepcionals joves i no tan joves actors. Per començar, la joia de la corona d’aquesta gran obra és sens dubte l’extraordinària Àngels Gonyalons. Tot i que ja fa uns quants anys, més de tres dècades, que va deixar el llistó molt alt a Mar i cel, interpretant la Blanca, aquest cop no l’ha abaixat. Interpretant els personatges principals de l’alcalde i el clown ens va deixar a tots bocabadats, i molt més encara quan va haver d’interpretar una espècie de monòleg, que en realitat era una conversa entre els dos personatges que ella
personificava, i és que ho va representar tan bé, que al públic se’ns va posar la pell de gallina. De fet, només per veure l’Àngels Gonyalons, ja val la pena assistir a la representació de l’obra. Però és que no tot s’acaba aquí. La Mariona Castillo també va donar la talla interpretant la Zaira, l’estrella de la companyia d’artistes. La manera d’actuar i, sobretot, de cantar, van deixar impressionats tots els que vam assistir a l’obra musical. A part d’aquestes magnífiques actrius i cantants, la resta del càsting va estar al nivell, i quin nivell! El Jordi Coll, la Júlia Genís, l’Eloi Gómez, el Pol Guimerà, el Basem Nahnouh, el Pau Oliver, i, per completar aquesta llista, el David Pérez, són dignes de mil elogis diferents pel seu gran nivell d’actuació, tant de cant com també, molt rellevant, de ball.
La meravellosa feina que han fet els creadors d’aquesta obra, Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya, és sorprenent i alhora, digna d’admiració. Primer de tot, pel text, que per més que estigui basat en una obra de Santiago Rusiñol, es va ampliar mantenint la idea original. Seguidament, la música, creant cançons boniques i enganxoses, que reflecteixen perfectament el que és l’essència de l’obra. A més, les coreografies eren rodones i esqueien a la perfecció a les escenes en què s’interpretaven. Finalment, la tria del gran
càsting també la considero una feina feta a la perfecció.
Per acabar, m’agradaria donar la meva més sincera enhorabona a la companyia teatral Dagoll Dagom. L’espectacle que han creat aquest cop és, insisteixo, perfecte. Personalment, considero que és una molt bona manera, després de quasi 50 anys, de tancar tota aquesta etapa de brillants musicals que Dagoll Dagom té a la butxaca. 50 anys deixant el públic meravellat, més de cinc dècades apostant per la cultura i la llengua catalana, sempre sent fidels als seus principis. Em sento una persona molt afortunada d’haver pogut assistir a alguna d’aquestes obres. Gràcies Dagoll Dagom.