Va ser l’any 1898 quan l’obra teatral de Santiago Rusiñol va ser representada per primer cop: L’alegria que passa. I fou tanta la seva transcendència que després de més de cent vint anys continua sent representada als nostres teatres. Rusiñol fou un escriptor i pintor, representant del moviment modernista català. Tant l’adaptació de la qual parlarem a la crítica com en altres obres seves, reflecteix la seva ideologia política i filosòfica, compresa entre influències anarquistes, socialistes i pacifistes. Concretament, trobem a L’alegria que passa el seu interès revolucionari i crític per qüestions socials com la desigualtat i la pobresa. Tots aquests aspectes són transmesos durant el musical exhibit els mesos de març, abril i maig al Teatre Poliorama de Barcelona; en mans de la companyia Dagoll Dagnom. És, doncs, un espectacle recomanat per a tots aquells als que us emociona el fet de recordar i viure el despertar de consciència de la classe obrera que vivia sumida en una vida monòtona i esclava de la indústria del segle XX.
L’argument de la representació és semblant a l’obra teatral original, si més no amb canvis lleugers que fan que sigui més comprensible per una funció de menys de dues hores. Podem veure aquest canvi de guió en el desenllaç de la trama (el qual no desvetllarem, perquè val la pena veure’l de primera mà). Tot i això, us en faré cinc cèntims: el musical transcorre al “poble gris”, on els tristos treballadors passen tot el seu temps treballant durament a les fàbriques i obeint a l’avariciós alcalde. Quan s’apropen les
eleccions, aquest busca la simpatia de la classe obrera oferint-los una nit de música i pura felicitat. D’aquí el títol de l’obra: una alegria que passa a mesura que el temps avança. D’aquesta manera, el fill de l’alcalde, un poeta incomprès i somiador, el convenç perquè porti a un reconegut grup musical que obrirà els ulls a alguns habitants del poble, en el que desobeir el sistema mai havia estat una opció. Cada personatge mostra la seva perspectiva dels fets, cosa que enriqueix molt el guió i ahora crea tensions durant l’obra, connectant i emocionant al públic.
El guió destaca per la seva atenció en els contrastos i expressió d’un fil que penja entre la innocència i la perversitat, i que manté a l’espectador atent durant tota l’actuació. Pel que fa als diàlegs, molt presents, usen un llenguatge semiformal, no completament igual que a l’obra de Rossinyol, és lògic donat que és un text adaptat, però que amenitza la interpretació d’una obra tan rebel i trencadora per l’època en què va ser escrita.
La posada en escena de l’obra demostra un treball i dedicació darrere. En termes generals, va ser capaç de transmetre el missatge que l’obra volia transmetre, tant a través de l’actuació, la il·luminació, el vestuari i l’escenografia entre d’altres. Crear una atmosfera emocional que aconsegueix transmetre l’essència de l’obra no és fàcil, però amb la suma de tots aquests aspectes el grup teatral ho aconseguí. De fet, m’agradaria destacar el joc de colors usats tant al vestuari, com al maquillatge i a la il·luminació. Ambientaven cada escena amb tonalitats concretes, com ara colors foscos i melancòlics per al “poble gris” que ajudaven a l’ambientalització del musical.
Cal afegir també, que les cançons representades durant el musical són un element fonamental per a narrar aquesta història i transmetre-la al públic. Juntament amb l’habilitat dels actors i actrius per a cantar-les, actuar al mateix temps, l’estructura de cada peça i el seu missatge, fan que aquestes contribueixin a l’atmosfera de l’obra, i que surtis del Teatre amb la sensació d’haver ‘obert els ulls a una nova perspectiva d’una realitat lliure’.
El teatre ha estat sempre una eina poderosa per a transmetre missatges sobre la realitat social i política. Aquesta adaptació de Rossinyol aborda temes com la pobresa, l’opressió i la lluita per la llibertat, reflectides en la trama i les cançons del musical amb un to que personalment penso que idealitza en diversos aspectes. Per posar un exemple, la romanització de la idea d'una dona ideal i que malgrat que és maltractada per la seva parella tant físicament com psicològicament, continua adoptant el rol de dona contenta i optimista ‘ja que no té més remei’; – com diu a la mateixa obra. Un altre exemple, quan l’alcalde intenta aturar al protagonista perquè no animi als altres treballadors a alliberar-se del seu treball excessiu i miserable, però ho fa d’una manera artificiosa, sense presentar un tracte violent de l’oposició a l’autoritat (com normalment es feia en la dura realitat durant els anys en
els quals transcorre el musical). Aquests aspectes treuen a l’obra aquest realisme que inicialment podria inspirar.
Per altra banda, trobo que aborden els temes de reivindicació i justícia amb un tacte apropiat i empoderador, que comparteix els valors polítics i socials de l’autor original Santiago Rossinyol i que transmeten un missatge profund i inspirador al públic. Per aquest motiu és que el musical em va enganxar i em convidà a empatitzar amb un moviment de pensament que busca ser crític i tenir una
pròpia decisió i opinió.
En altres paraules i de manera resumida, L’alegria que passa ens mostra la importància de la resistència i la lluita contra les injustícies socials. El seu missatge és transmès mitjançant un guió que explica la història d’un poble infeliç que gràcies a un grup musical que ve a tocar una nit, canvia la visió de felicitat dels protagonistes. El guió i la seva representació teatral i musical manté la mateixa intensitat durant tota l’obra, i encara que, com ja s’ha mencionat, hi ha una adaptació que varia de la producció literària original, els valors transmesos busquen compartir el mateix missatge de rebel·lió i llibertat. Destaco sobretot les habilitats artístiques i teatrals dels actors i actrius i la seva posada en escena: tant jo com els meus companys i companyes vàrem quedar amb molt bon sabor de boca en sortir del Teatre.
En l’actualitat, el teatre continua sent un mitjà efectiu per a abordar temes rellevants en la nostra societat: en aquest musical es denuncia la desigualtat, la pobresa i l’opressió que malgrat estar inspirat en un altre segle, encara existeix en el nostre món. Aquest mitjà artístic permet al públic reflexionar sobre la seva pròpia situació i promoure el canvi social. I no menys important, ens fa desconnectar i gaudir del moment. En definitiva, aquest musical és una forma de passar una bona estona i alhora reflexionar sobre els missatges i valors transmesos a través de la música i l’art escènic. És també per això pel que vull recomanar l’obra: perquè és cultura, perquè ens obre els ulls. L’art a l’escenari de L’alegria que passa ens mou per dins i ens encisa a millorar el món.