Com et quedaries si de cop el doctor et digués que a partir d’ara hauràs de viure sense un pit per culpa d’un tumor li ha donat per habitar en ell? La Mariona ens explica el que fa ella quan li ho diuen. Ho fa d’una manera curiosa i divertida que fa que aquesta història trista agafi una mica d’humor i alegria. Ens explica tot el que ha viscut fins a arribar a on és ara, i ho fa de la mà de 2 curiosos alter ego, la Mar i l’Ona, molt diferents entre elles. Tot el que narra, ho fa mentre està fent la ressonància prèvia a l’operació.
La versió que ens expliquen la Mariona i la seva ment és força diferent a les coses que van passar en realitat. Eren diferents perquè no s’atrevia a dir les coses i a expressar els seus sentiments. Des de no enfadar-se amb una amiga quan hauria d’haver-ho fet fins a no dir-li les coses clares a un doctor que la tractava com si la seva vida no valgués res només per què la malaltia del seu pit era de les coses més estranyes que el mai havia vist.
La història t’anima a reflexionar i a estimar-te més, a riure una estona i a estimar els teus pits. Ens recorda que el més important a l’hora d’estimar-nos som nosaltres mateixos, que és igual el que diguin els altres del nostre físic si a nosaltres ja ens agrada.
La Clara, l’actriu de la Mariona, la directora i la verdadera protagonista de la història, la que realment va passar per tot això, ens explica que escriu el guió d’aquesta obra després d’estar cansada d’ocular el seu passat i de guardar-s’ho a dintre per ella. Ho escriu anys més tard, però que al final s’encoratja a fer-ho.
També ens diu que ho va fer per poder ajudar a altres dones que també el pugui passar i sincerament crec que és una idea molt bonica, ja que aquest tema és força tabú i si a algú li passa li costarà entendreho i amb l’ajuda de l’obra segurament que se senti més a gust.
L’obra va acompanyada de danses i cançons i cal admetre que totes les actrius ho van fer estupendament.