Rèquiem Nocturn, de Pere Faura, és un espectacle que diu adeu a la dansa, prenent All that jazz -del director de cinema i coreògraf Bob Fosse- com a referència, per representar la seva vida fins a la seva mort. L’espectacle Rèquiem Nocturn està dividit en tres grans actes: l’audició, la creació i la funció. Pere Faura vol parlar de la mort de la dansa amb humor negre. Les diferents parts d’un rèquiem original són substituïdes per escenes, cançons i danses creades a partir de l’univers coreogràfic i vital de Bob Fosse, que va fer signatura dels seus defectes, tapant les mans amb guants, el cap, amb barret i ballant amb els genolls cap endins i amb els dits ben estirats com si fossin llums de neó il·luminant el cel.
Primer de tot, les coses positives. Va ser espectacular veure com combinaven i representaven les diferents coreografies amb els llums, la música en directe, les dues pantalles petites i els fragments de la pel·lícula All that jazz, on, en alguns moments, desapareixia el so i els ballarins feien el doblatge, però canviant algunes paraules, fent que fos més proper al públic.
A més a més, també es podia veure vídeos de com va ser l’audició real que va fer el Pere Faura, i que, a la vegada, els ballarins de l’escenari, no els de l’audició, anaven representant, creant així un efecte que atreia visualment. També va ser impressionant veure com els diferents ballarins i ballarines representaven amb el seu cos el que altres persones deien. A part de la mort i la dansa, també va haver-hi una reflexió del flagell de la Sida als anys noranta en el món de la dansa amb experiències reals que anava explicant la ballarina Montse Colomé.
Al final de l’espectacle, ens va sorprendre molt la col·laboració d’en Francesc Orella (actor que feia del professor de la sèrie Merlí) amb un monòleg sobre la mort i la dansa juntament amb una altra ballarina. Ens va agradar perquè ens va fer reflexionar, el que deia era molt interessant i important, com ara la poca atenció que tenen els ballarins quan hi ha alguna persona parlant dalt de l’escenari.
El que no ens va agradar va ser la dificultat de comprensió que algunes parts ens va provocar, fet que, si no haguéssim anat a la xerrada prèvia a l’espectacle -on ens posaven en context-, ens hauria costat més d’entendre, com per exemple la relació del Bob Fosse amb el Rèquiem Nocturn del Pere Faura.
Per acabar, quan ens van proposar d’anar a veure aquest espectacle de dansa no sabíem ben bé què aniríem a veure. És per això que potser anàvem amb unes expectatives baixes (o, directament, sense expectatives), però, finalment, podem dir que ens va agradar moltíssim i recomanem anar a veure-la. Amb experiències com aquesta estem molt animades per ballar i cantar el que prepararem per al Mapadeball.