El passat 29 de març el teatre Poliorama va obrir les portes de manera exclusiva pels alumnes d’institut i batxillerat de Catalunya. Aquells que van assistir a l’esdeveniment, van tenir la sort i el privilegi de veure l’Alegria que passa, l’obra de Santiago Rusiñol adaptada per la companyia Dagoll Dagom.
Rusiñol, descriu com l’arribada d’un circ trasbalsa la vida tranquil·la d’un petit poble. L’autor planteja com tema principal, el conflicte constant entre prosa i poesia, encara que també parla sobre l’amor, el masclisme i l’opressió dels pares del segle XIX. Els personatges que hi apareixen representen una manera, no només de concebre aquest conflicte, sinó de viure la vida.
Amb la seva màgia característica, Dagoll Dagom aconsegueix transformar una obra amb un rerefons pessimista en una actuació que torna les forces per no rendir-nos davant les impossibilitats, i que a molts de nosaltres ens acompanyarà tota la nostra vida.
Gràcies a l’ampli escenari del Teatre Poliorama, els actors i actrius poden dur a terme la seva interpretació amb completa llibertat, aprofitant l’espai i apropant-se més al públic. Encara que l’ambientació no correspon amb la de l’obra original, l’equip ha sabut adaptar tant la vestimenta com els personatges a aquesta nova versió. La incorporació de nous elements aporta dinamisme i sensibilitat a l’obra sense fer-la carregant o al punt d’asfixiar-la.
Cal recordar que ens trobem davant d’un musical. Tot l’elenc ha hagut d’aprendre, no només a cantar i actuar, sinó també a ballar. Això implica la preparació de números musicals que han aportat emoció i més d’una llàgrima als espectadors. Les encisadores coreografies dirigides per Ariadna Peya et conviden a ballar al ritme dels actors i seguir cadascun dels seus moviments. Veure’ls una sola vegada no és suficient: necessites milers d’ulls per no perdre’t cap detall. Eloi Gómez, que representa un revolucionari del poble, protagonitza gran part d’aquestes coreografies amb energia i potència, com també demostra en el seu paper.
Els jocs de llums donen a la posada en escena tons més melancòlics, optimistes o fins i tot provocadors. Aquests canvis en l’ambient ajuden també a l’espectador a focalitzar la mirada en els personatges més importants o les danses més vistoses. La vestimenta de cada actor i actriu defineix el seu personatge i caràcter, així com la seva postura dins el conflicte de l’obra. Concretament, el vestuari dels del circ, destaca de la roba gris i trista dels del poble.
L’obra original ha quedat relegada en segon terme: la companyia s’ha centrat més en el missatge de rebel·lia i llibertat que en el conflicte que plantejava Rusiñol en un principi. Dubto que a Rusiñol li haguessin agradat tots aquests canvis, però com ja he
comentat abans, els temps canvien, i l’adaptació que ha fet la companyia, si ve no és perfecta, et deixarà amb els pèls de punta.
Per finalitzar, voldria remarcar i felicitar el magnífic treball tant per part de l’equip de direcció com la posada en escena de tots els actors i actrius. Aquesta és, de llarg, una de les millors obres de Dagoll Dagom, i a títol personal, la millor obra de teatre que he vist fins al dia d’avui.