Evelpides i Pisteter busquen una nova ciutat on instaurar-se per evitar els impostos i els mals costums de l’Atenes del segle Vè, i acaben convertint-se en ocells i fundant una nova metròpolis, la Ciutat dels ocells. El 2022, la companyia de teatre La Calòrica agafa aquest argument d’Aristòfanes i el transforma en una comèdia innovadora, que apel·la directament als problemes del nostre món modern i aconsegueix, d’aquesta manera, connectar amb l’espectador de forma eficient, sense perdre la ironia i to directe de l’autor grec.
Quant a la feina d’interpretació, destaca per sobre dels seus companys Aitor Galisteo-Rocher, que aconsegueix camuflar la seva persona en l’essència de cada un dels personatges que interpreta, de manera que gairebé irreconeixible per al públic canvia de personatge, demostrant una gran versatilitat a l’hora d’interpretar diferents personatges en una sola obra. El veiem fer de Gall, representant de l’assemblea de les aus, de Democràcia, de flamenc que ven potències mundials, etc.
En aquest aspecte, la seva actuació fa evident la manca de versatilitat en altres membres de la companyia, com ara Esther López. Si bé l’actriu aconseguia connectar amb el públic a través de la comicitat, els seus personatges semblaven moure’s tots dins la mateixa línia, la de fer riure a partir dels comentaris sarcàstics i els insults. A la llarga, aquesta situació generava en l’espectador la sensació d’estar sempre davant el mateix personatge, tot i el canvi de vestuari.
Un altre aspecte molt destacable de l’obra és el vestuari, a càrrec d’Albert Pasqual, que fa brillar l’actor a partir de roba de colors, simulant el plomatge de les diferents aus o humans interpretats. En aquest aspecte, guanya molt el personatge de Jutge-Hitler (Aitor
Galisteo-Rocher), de qui en reconeixem la figura del dictador essencialment pel vestuari i pentinat. En aquest cas, doncs, la ironia generada en escena s’aconsegueix a partir de la feina d’Albert Pascual.
D’altra banda, l’escenografia, tot i que senzilla, està molt ben aconseguida i compleix amb totes les seves funcions. En el cas de la instauració del règim de les aus, es transmet la idea d’imperi i poder en una sola persona a partir de l’escenografia, amb les dues banderoles que pengen del sostre lluint els colors de l’estètica nazi i amb l’àliga imperial. El joc de llums i so també és una manera de connectar amb el públic més jove i de guanyar-se’n l’atenció des del principi.
Per acabar, quant a l’obra com a sortida escolar, podem considerar-la molt recomanable. La constant ironia, el llenguatge col·loquial, i la manera tan directa de tractar temes que caracteritzen aquesta obra de La Calòrica, la fan una representació molt atractiva per als més joves. Si bé els cursos de l’ESO tenen tendència a molestar en representacions i sortides escolars, i fama de ser un públic complicat, els actors de la companyia deixen ben clar des d’un principi qui mana, trencant la quarta paret i apel·lant directament al públic, o bé amb l’impacte que genera una escena, com ara la “del principi de totes les coses”. També contribueix a guanyar-se l’atenció del públic el ritme ràpid que porta la representació, que comença amb les escenes més llargues i acaba amb números musicals i “bromes” més curtes, tirant més cap a sketchs de televisió.
Com a resum, és Els Ocells una obra molt recomanable per a un públic jove, enfocat, o no, als estudis de les llengües clàssiques, de manera que la feina, astúcia i gràcia dels actors poden mantenir a tal públic entretingut, alhora que es convida a reflexionar sobre affers de l’actualitat, sempre desde un punt d’ironia que, podem dir, és iconic tant de l’obra de la calòrica com de l’original d’Aristòfanes.