La companyia catalana Dagoll Dagom presenta el que serà l’últim espectacle de creació de la seva trajectòria: una adaptació de l’obra teatral L’alegria que passa (1898) de l’escriptor Santiago Rusiñol. Una obra que és una lleial representant del Modernisme, i que en el seu moment va ser trencadora. Però, ha estat capaç la companyia de captar l’essència i repetir el mateix impacte?
Al ser una adaptació, com a espectador mai saps què esperar, i més si t’has llegit l’obra en què han basat la seva, perquè hi ha tantes formes en les que et poden decebre… Però puc afirmar que no ho podien haver fet millor. Dagoll Dagom és una companyia que s’ha
guanyat una merescuda reputació com demostra la seva llarga trajectòria, igual que el director Marc Rosich, i per tant, el públic ve des de casa amb unes expectatives que s’han de complir sí o sí. Com a espectadora vaig sortir molt satisfeta. Aquesta adaptació musical no et deixa indiferent, et deixa amb un sentiment difícil de desempallegar-s’hi: ganes de canviar les coses. Vius a través dels actors els personatges, i les seves frustracions. Entens perquè volen quedar-se al poble o fugir, entens que el circ és l’esperança d’alguns i el martiri dels altres. Mitjançant un personatge nou, que ens guia com a narrador (interpretat per l’Eloi Gómez), podem arribar a entendre què els passa pel cap als personatges; això ens ajuda a empatitzar amb tots. A més, en aquesta adaptació coneixem els interessos individuals de cadascun d’ells; mentre que en l’obra de Rusiñol els únics personatges rodons eren en Joan (Pau Oliver) i la Zaira (Mariona Castillo), aquí podem conèixer amb una certa profunditat a personatges que en l’obra original són secundaris, com: la parella del Joan, la Lina (Júlia Genís) o l’Alcalde (Àngels Gonyalons).
Les actuacions de tot l’equip són immaculades, i més amb la música com a acompanyant. Les cançons estan al punt de totes les escenes, no només per la lletra (que és una “còpia” fidel del text original), sinó també per la melodia, que et fa vibrar des del seient. De la mà d’Andreu Gallén i Marc Rosich obtenim unes lletres que et fan tancar els ulls per no distreure’t amb res més, per poder centrar-te exclusivamente en què et diuen; perquè sí, sembla que et parlin directament a tu. Llavors, tot combinat et deixa amb ganes d’afegir-te a l’elenc, al poble. A més, utilitzen molt el cos com a recurs escenogràfic. És ben sabut per tots que en el teatre el cos és un element més, ja que l’elenc ha d’exagerar els moviments perquè tothom pugui gaudir de l’espectacle des de la llunyania de la seva butaca; tanmateix, en aquest cas els actors també afegeixen moviments marcats per exposar allò que senten (com quan el poble es deixa dominar). Així mateix, la coreografia compta amb passos de dansa actual.
També és imprescindible destacar el vestuari i maquillatge, doncs guarden una relació important amb la història. A simple vista, tots els habitants del poble vesteixen de gris, sense gens ni mica de color, però si ens fixem tenen la cara maquillada amb colors brillants.
Les parpelles de la gent del poble tenen color, tenen purpurina en la mirada. Com si volguessin no ser grisos, i tinguessin en el fons color i vida (sense ser expressada de forma pública, com podria ser amb la roba). En contraposició amb aquesta monotonia, hi ha el
circ. Tots vesteixen amb una peça de roba de colors cridaners, per exemple en Clown (Jordi Coll) dur sempre posada una caçadora de cuir d’un groc potent. Tot i això, el vestuari de la Zaira no és tan cridaner, i passa més desapercebut; com si fes de pont entre les dues
paletes de color. Igual que la Zaira, en Joan tampoc vesteix cent per cent acord al poble, doncs hi ha escenes on vesteix amb colors foscos, però allunyats dels grisos. Això ens recorda a l’obra de Rusiñol, on ambdós personatges fan de pont entre les dues vides que
ens mostren: la del poble i la del circ. Perquè en el fons no pertanyen completament en aquesta vida que els ha tocat, però sempre s’acaben comfortmant i es queden. Aquesta voluntat de canvi, i el que els diferencia de la resta, es manifesta visualment a través de la seva vestimenta.
Dintre de l’escenografia, hi ha diversos camps que juguen un paper fonamental en l’obra: els llums i el decorat. Tant l’un com l’altre ajuden a exterioritzar l’actitud dels personatges i el seu desenvolupament. És a dir, gràcies a elements com l’escala podem visualitzar qui exerceix un paper més dictatorial a la resta de personatges. Un bon exemple d’aquesta pràctica és l’alcalde, que sempre que està fent un discurs o discutint amb un altre personatge es troba en aquesta escala; d’aquesta manera es situa per sobre de l’altre. I ens fa entendre que ell mana i que el poder està en les seves mans. Hi ha una escena on el seu fill, en Joan, posa en dubte tot allò que li ha ensenyat i en certa manera es rebel·la, just en aquell moment es puja a l’escala; això és clarament un desafiament de l’autoritat de seu pare. Un altre personatge que normalment apareix a la part elevada de l’escenari és aquest narrador. En el seu cas, aquest recurs d’altura s’utilitza per diferenciar-lo de la resta del poble, doncs ell “ja està despert” i això li atorga un nivell moral superior. Per tant, amb un decorat minimalista aconsegueixen definir l’ambient i a cada personatge. Per una altra banda, els llums ens mostren el despertar dels personatges. Cada cop que un personatge actua de manera diferent a la que ho faria, una llum aclaridora els enfoca; com si literalment s’haguessin il·luminat. Els focus van canviant de color quan canten, però mai fan que l’escenari no es vegi fosc, sempre preserven l’ambient del poble gris.
Una altra cosa que podríem destacar és la inclusió del llenguatge actual al guió. Al cap i a la fi, és una adaptació que acull com a públic una generació jove que ha crescut amb un vocabulari diferent al de l’època. Com a resultat, en mig d’una cançó apareix la paraula anglesa random, que òbviament Rusiñol no feia servir. És interessant veure com han adaptat la funció a les noves generacions, i com amb recursos com aquests poden intentar atraure als més joves.
Per tot això, Dagoll Dagom brinda una posada en escena original i molt contemporània. Sap conservar molt bé l’essència de la seva propulsora, però sense quedar-se en el passat. Malgrat ser una obra recurrent, la companyia sobresurt perquè li sap donar el seu propi toc, allò que la fa especial, i en conseqüència li dona el seu reconeixement. Personalment, em vaig passar tot l’espectacle ben enganxada a la meva butaca i atreta pel que succeïa a dalt de l’escenari, semblava que em guiés cap allà. Quan va acabar, em va
inundar un sentiment de satisfacció i buit, com quan t’acabes un llibre al qual portaves molt de temps enganxada o quan per fi veus tocar en directe el teu grup preferit… És un d’aquells sentiments que et fan sentir viu, perquè et fan sentir molt conscient de tu i del que t’envolta. Per tant, veure aquesta obra és escollir quedar-se amb l’alegria.