Dagoll Dagom és una companyia de teatre que va ser fundada pel director i poeta Joan Ollé l’any 1974. La vocació de Dagoll Dagom ha estat sempre la creació de musicals d’autoria catalana, versionant clàssics de la literatura també catalana, tot i que durant la dècada dels 70 només van estrenar peces dramàtiques, no musicals.
Els 80 van suposar la consolidació de les seves adaptacions musicals, especialment amb la versió de Mar i Cel d’Àngel Guimerà que va tenir un èxit emblemàtic de crítica i públic.
L’últim musical de creació pròpia de Dagoll Dagom és L’alegria que passa basada en l’obra homònima teatral de Santiago Rusiñol, el conegut autor català. La va escriure el 1897 a Sitges, i un any després es publica a l’editorial de l’Avenç. Curiosament, el 1901 ja era representada a un teatre encara en peu i ple de vida a Barcelona com és el teatre Tívoli del carrer Casp; trenta anys després se’n va fer una adaptació cinematogràfica.
Dagoll Dagom ha adaptat aquesta creació per integrar-la en el segle XXI, afegint personatges, com són en Nil i l’Anton, i canviant els noms i l’actitud d’alguns altres, per exemple la Lina, abans anomenada Agneta, i al Puck, l’equivalent a Cop de Puny a l’obra de Rusiñol.
La seva creació comença en un poble desconegut industrial, descrit com el Poble gris, que rep la visita d’una companyia d’artistes, contractada per l’alcalde i propietari de l’única fàbrica del poble. En Joan, el seu fill, promès amb la Lina, s’enamora de la Zaira i vol fugir amb ella del poble gris. En canvi, Zaira només vol descansar de la seva vida nòmada i deslliurar-se de la seva parella, l’agressiu Puck.
Entre aquests canvis vull destacar l’enfortiment de la personificació de les dones davant la versió original. Aquestes modificacions provoquen que les dones protagonistes siguin elles mateixes les que governen el seu destí.
També m’ha sorprès gratament la creació del personatge d’en Nil, l’únic habitant del poble realment conscient de les enganyifes de l’alcalde, que ocasiona aquest contrast entre i ell i els habitants del poble gris.
La doble interpretació de l’Àngel Gonyalons com a Clown i alcalde deixa atònit a tothom qui ho vegi. Aquests dos personatges són totalment oposats, fet que causa una controvèrsia gran a l’hora de la interpretació de cada un.
Les interpretacions de cada un dels actors t’integra en l’obra completament, sent completament realistes i naturals, de manera que t’endinsen dins de la seva fantasia.
Tots ells estan realment ficats en el seu paper i cada un dels seus moviments només enforteix la seva actuació, personificant preciosament els seus respectius personatges i apropiant-se de l’escenari en els moments correctes.
El volum de la veu dels actors és bastant bo, encara que hi ha moments, quan estan cantant i ballant que algunes veus del cor sí que es difuminen una mica, però tot i això se’ls entén perfectament en tot moment. La tonalitat de cada intèrpret coincideix amb la personalitat del seu personatge i de l’acció que succeeix en el moment, ajudant el públic a comprendre millor la situació de cada escena.
La música en directe acaba de potenciar tota l’escenificació. Cada una de les cançons descriu en to i lletra els fets que passen i els rols que ells representen.
Juguen bastant amb la il·luminació. L’usen per modificar l’atmosfera o l’estat anímic de cada escena i per centralitzar l’atenció en un o més actors. Els colors que utilitzen completen els sentiments que els personatges volen transmetre en cada moment, com quan canta la companyia, que es fa ús d’uns colors ben vius. Gràcies al fet que aquestes llums estan ben distribuïdes la representació es veu bé en tot moment.
Aquest darrer acte de Dagoll Dagom, que engloba diverses i variades tècniques d’escenificació, és una preciosa cloenda i un excel·lent resum del que ha aportat aquesta companyia a la nostra cultura: actualització de peces clàssiques, apropament dels joves al gènere dramàtic, dinamització de les noves generacions actorals i creatives aportacions al gènere musical.