A la Rambla de Barcelona joves de diferents edats esperen per entrar al Teatre Poliorama. Asseguts a les butaques gaudiran de l’obra L’alegria que passa de la companyia Dagoll Dagom, una adaptació moderna del teatre de Santiago Rusiñol.
Durant aquesta segona temporada del musical L’Alegria que passa el públic ha pogut tornar a gaudir de la història del poble gris, un municipi trist i apagat impulsat pel treball dels habitants a l’única fàbrica del poble, que posseeix el mateix alcalde. L’atmosfera d’aquesta localitat es veurà sacsejada per l’arribada d’un circ, contactat per en Joan, el fill de l’alcalde. D’aquesta aparició, que traurà el poble de la seva monotonia, els ciutadans esperaran un canvi en les seves rutines, i potser inclús en les seves vides.
La posada en escena de l’obra destaca per les tonades enganxoses que acompanyen els personatges, permetent a l’espectador un coneixement més profund dels seus sentiments i un millor seguiment de la trama. La il·luminació i el vestuari minuciosament escollits completen l’espectacle. A més, l’actuació d’Àngels Gonyalons emplena d’energia l’espectacle amb la curosa interpretació de dos personatges antagònics minuciosament perfilats. Les coreografies amb presència de dansa contemporània arrodoneixen el musical, convertint-lo en una obra d’art total.
Tot i la bona rebuda que ha obtingut aquesta obra per part del públic, en el cas de les funcions per als instituts la qüestió canvia. Riures i xerrameca s’han alçat al públic enmig de les escenes més importants de l’obra i els espectadors inclús han rebut un avís d’una de les actrius, que ha trencat el paper per demanar respecte.
En resum, el musical L’alegria que passa emplena l’espectador d’emocions de tota mena, però el que més m’agradaria destacar és el missatge que transmet l’obra. Aquest és el mateix que volia transmetre Santiago Rusiñol a la versió original i s’ha preservat perfectament: estem parlant de la lluita dels artistes contra el món materialista, monòton i rutinari d’aquells qui tenen el poder.