La companyia Dagoll Dagom presenta el seu últim espectacle, L’alegria que passa, una obra dirigida per Marc Rosich i escrita per Santiago Rusiñol. Aquesta obra és un conte d’arrels clàssiques, però d’empremta contemporània pel gran paral·lelisme en la relació de l’artista amb la societat. I provoca que els espectadors siguin submergits en un viatge reflexiu sobre la vida, la identitat i la importància de l’art en la societat.
L’obra de Rusiñol, conegut per ser el motor del modernisme català i per ser el renovador teatral, destaca per la seva originalitat i per la profunditat dels personatges i de les situacions. L’alegria que passa mostra les dificultats que hi ha entre el poble i el grup d’artistes i planteja l’enfrontament irreconciliable entre l’artista i la societat i la realitat de dos mons completament diferents, la dels artistes i la del poble. La direcció de Marc Rosich s’enriqueix amb un equip excepcional, incloent-hi música d’Andreu Gallé, coreografia dirigida per Ariadna Peya i també la producció artística d’Anna Rosa Cisquella.
L’escena, sens dubte, és un dels assumptes a destacar de la representació de L’alegria que passa: L’escenografia ens transporta a un poble gris, industrial i trist. La música acompanya de manera magistral les emocions i els moments claus de l’obra, aconseguint així una fusió perfecta amb l’acció en l’escenari.
En L’alegria que passa destaca l’actuació d’Àngels Gonyalons en el paper de Zaira, juntament amb la de Joan, el fill de l’alcalde, interpretat per Pol Guimerà. Zaira és una jove cansada de tenir una vida nòmada, desitja sentir l’escalfor d’una llar i també el que és tenir una vida estable. Mentre que Joan aspira a una vida plena d’aventures i emocions juntament amb Zaira. La resta de personatges, tot i no ser principals, també destaquen, ja que permeten que el públic es pugui identificar amb la història i sobretot amb la realitat dels pobres treballadors que no veuen més enllà del poble gris.
És una obra que convida a la reflexió del destí de la nostra pròpia vida i també al canvi i a l’esperança. L’actuació de l’obra ens recorda la importància d’enfrontar-nos a qui ens reté per no perseguir els nostres somnis i, sobretot, a qui no ens permet avançar cap a un futur millor.
En conclusió, L’alegria que passa és una obra que emociona, i que promet una esperança cap a una vida millor, tot i que, al principi aquesta esperança era inexistent per al poble gris. Tot això es transmet al públic gràcies a la gran interpretació dels actors que fan de l’obra una història encara més interessant. Sens dubte, una obra que no s’hauria de perdre i que personalment no dubtaria a tornar a veure.