El dia 17 de gener vam anar al teatre Poliorama, a Rambla Catalunya, a Barcelona. Vam veure la representació de l’obra L’alegria que passa, una obra modernista del segle XIX, escrita per Santiago Rusiñol, que vam llegir prèviament a classe, per tant, vam poder comparar alguns aspectes respecte a l’obra adaptada pels actors i actrius de la companyia Dagoll Dagom.
Aquest drama tracta d’un poble al que descriuen com poble gris, ja que és un poble atrapat en la tristesa per culpa de l’alcalde, que no deixa que els habitants del poble estiguin contents i tinguin esperança. L’alcalde contracta un grup d’entreteniment per celebrar un esdeveniment del poble; aquest grup volia, d’alguna manera, repartir alegria en aquell poble a través de l’art. Quan l’alcalde se n’adona del que volen fer, prohibeix cantar la cançó de l’alegria perquè vol alegrar al seu poble perquè votin, però no vol que despertin, ja que, si es cantava la cançó, despertarien. La Zaira, participant del grup d’entreteniment, i Joan, fill de l’alcalde,
s’enamoren. Joan era el promès de la Lina. Quan aquesta se n’adona que el seu promès l’està enganyant, a més a més de l’alcalde, desperta i decideix marxar del poble. Nil és un personatge que es queda al poble, per intentar repartir l’alegria i fer canviar el punt de vista del habitants. Per fer-los veure que l’alcalde els està utilitzant i controlant.
La il·luminació i el vestuari sovint anaven lligats, si el vestuari d’algú era blau i groc, els llums també. El vestuari es redueix al color gris i en algunes escenes roba de colors vius, només quan apareixen els personatges del grup d’entreteniment. El maquillatge és simple i on més destaca és en els ulls d’alguns actors. La majoria d’efectes sonors els feien els propis actors i actrius, durant la seva actuació, amb un teclat en una cantonada fosca de l’escenari, deixant de ser el seu personatge.
Penso que l’obra escrita és molt més de l’època, del Modernisme, que la representada, ja que la versió de Dagoll Dagom ha estat adaptada a l’actualitat. És una obra que, personalment, m’ha fet reflexionar sobre deixar-te influenciar pels altres. Penso que sota cap conçepte has de deixar que la gent et manipuli, en el cas de l’obra ha estat una manipulació més psicològica que física. Finalment, trobo que l’obra hauria de tenir un final diferent, que no només alguns dels personatges se n’adonessin de la mentida en la qual vivim tots plegats.