L’alegria que passa és un drama teatral escrit durant el corrent Modernista a Catalunya per Santiago Rusiñol. Recentment, ha tornat als escenaris de la mà de Dagoll Dagom, una companyia que després de 50 anys de recorregut, està a punt de retirar-se. L’obra
pot ser vista al teatre Poliorama de Barcelona.
Originalment, aquest drama ens explica la història d’un poble gris on la gent no té cap somni ni il·lusió, menys en Joanet, fill de l’Arcalde. Amb l’arribada d’un grup d’artistes, els somnis d’en Joanet es veuen despertats un altre cop; però, tal i com arriba, l’alegria
marxa del poble com si mai hagués fet acte de presència. La idea de Rusiñol era donar un toc d’atenció a la societat de l’època, que vivia immersa en la rutina i no vivia l’art, que buscava la transformació social. Rusiñol expressa aquesta idea amb els conceptes de la prosa i la poesia, condemnant el poble a prosa eterna, fent que la poesia dels artistes els abandoni per sempre. Dagoll Dagom ha volgut donar un punt de canvi al guió original, ja que a part del Joanet (anomenat simplement Joan), hi ha un altre personatge que també és conscient del cicle repetitiu i depriment que viu el poble, el Nil. El personatge del Nil pot ser interpretat com la lluita contra la rutina i també com la veu que predica pel canvi i la llibertat, tot i que aquests valors també són representats pels artistes.
Des d’un aspecte més tècnic, l’obra és espectacular. L’escenografia i la il·luminació permeten donar profunditat a l’obra. La primera, gràcies als diferents nivells de l’estructura de l’escenari, que vol recordar l’interior d’una fàbrica. La segona, gràcies a l’ús de focus directes i de diferents tonalitats de color, fa que el públic senti diferents emocions i mantingui la seva atenció allà on la vol el director, sense tenir consciència del que passa a la resta de l’espai. La música, per la seva part, és el que ajuda a lligar tota l’obra. Al llarg del transcurs del drama, la cançó que el Nil canta sobre el seu poble gris ens ensenya en quin punt es troben els seus habitants i al mateix moment ens ajuda a reflexionar sobre tota la situació. Una altra gran cançó que apareix a l’obra parla sobre l’alegria passatgera. Aquesta cançó sembla començar a despertar el poble fins que l’Alcalde la prohibeix, temorós de quedar-se sense cap mena d’influència ni control sobre la seva gent, que torna a la rutina.
Personalment, jo definiria aquesta obra com a impactant. Per una banda, tenim un argument brillant, que et desperta per dins i et fa reflexionar sobre com la societat d’avui en dia viu atrapada en la part més superficial de la vida, mentre que al mateix moment t’encén les ganes de nodrir l’ànima d’art i de color. Per una altra banda, hi ha un procés i una feina brutals al darrera de l’obra. Des de l’inici fins al final, hi ha un control excel·lent de tot el que passa a escena i el treball corporal és impecable.
Finalment, m’agradaria felicitar els actors per la seva feina, recalcant la dificultat que comporta interpretar dos personatges, només ajudats en la seva caracterització pel canvi de vestuari i la feina dels actors i actrius. També voldria felicitar la direcció de l’obra pel muntatge, coreografia i música, que han aportat a l’obra una unió que d’altra manera no hagués estat possible.