Vaig anar a veure l’ obra el dimarts 12 de març. L’obra es deia A.K.A i el seu autor es Daniel J. Meyer, i la interpreta era Lluís Febrer
que interpretava el personatge de Carlos. Carlos és un resident de Londres però és adoptat, ell es sent com un local, actua com un
local però la gent el veu diferent i no el deixen integrar-se, fet que fa que tingui problemes en la societat. La trama està molt ben escollida ja que aquests casos són molt freqüents a la nostra societat on la gent de fora no és ben acollida. L’actor es va saber
adaptar molt bé al personatge i a l’època en la que estava passant el personatge, ja que l’autor s’havia de posar en la situació que vol representar i ho va fer molt bé. L’actuació no es va fer pesada perquè era molt dinàmica i sempre passava alguna cosa diferent i
amenitzant.
Aquesta obra va guanyar els premis Max que són concedits anualment des del 1998 als professionals del teatre i de la dansa d’Espanya per iniciativa de la Societat General d’Autors i Editors, la “Fundación Autor”, “L’Institut Nacional de las Artes Escèniques y de la Música” i l’ICAS.
El tema de l’obra és la xenofòbia i com una persona de fora se sent dins d’una societat la qual no l’acull i el discrimina per la seva procedència. Els personatges que es tractaven a l’obra eren els amics d’en Carlos, el Carlos, els seus pares, la Clàudia i la família de la Clàudia. El personatge que es representa al monòleg és el d’en Carlos, va saltant d’emocions en emocions i les escenes que s’interpreten són molt dinàmiques interactuant amb el públic, els amics d’en Carlos els va representar amb els integrants que eren a l’escenari, amb el meu col·legi vam pujar a l’escenari i a mi em va triar per fer d’un dels amics i va ser molt diferenciador que l’actor tractés amb els personatges del públic ja que no a moltes obres teatrals es fa. Els pares d’en Carlos no es mencionaven molt, però els
presentava com bons pares que sempre l’ajudaven quan ell ho necessitava. A la Clàudia la presentava com una noia molt maca que l’escrivia cada dia per una plataforma de mòbil que està feta per conèixer a gent per a un interès amorós i, finalment, la de la família de la Clàudia només se’ns va presentar a la seva cosina que la figurava com una persona molt racista ja que només per el fet que en Carlos era de fora ja li tenia ràbia. Nosaltres vam veure l’obra en llengua anglesa, no va ser difícil d’entendre perquè l’actor no té un accent molt tancat ja que és espanyol, de vegades li costava una mica alguna frase però en general l’obra era molt fluida i s’entenia molt bé.
A la representació l’actor va actuar amb un vestuari adequat a l’edat i al lloc que es representava, ja que era un adolescent a Londres i les pelis que he vist els actors portaven una vestimenta similar a la que duia l’actor, la música era música anglesa de gènere urbà, que la majoria de cançons que va posar s’adequaven bé a l’ambient que es volia donar.
El públic al que va dirigida aquesta obra és a gent jove ja que tracta un tema molt preocupant a la nostra societat i que és molt freqüent que passi que és el tema de les menors i el tema del racisme ajuntat en una única representació, però que està tractat
d’una manera juvenil i dinàmica per això crec que està fet per a joves i no per a adults, però crec que un adult també la pot veure perfectament.
Aquesta obra a mi no em va emocionar molt ja que aquest tema a mi no em sembla molt interessant però les escenes eren dinàmiques i se’m va passar bastant ràpid i no la vaig trobar molt pesada. Després de l’obra es va fer un col·loqui amb l’autor de l’obra i a mi em va semblar que no feia falta ja que aquesta obra no va generar preguntes i es va fer molt pesat el col·loqui al final de tota l’obra. Nosaltres vam estar a dalt de l’escenari i va dinamitzar molt l’obra perquè interactuava amb nosaltres i feia bromes amb nosaltres, això feia que l’obra fos més entretinguda.
En conclusió l’obra va estar divertida, no es fa pesada però el tema que es tracta és bastant avorrit.