El 12 de març vam anar les dos classes de batxillerat al teatre Poliorama de Barcelona per veure AKA (Also Known As), una obra de teatre en mans de la companyia Top Grups Teatre escrita per l’argentí Daniel J. Meyer, interpretada per Lluís Febrer, dirigida per Montse Rodríguez i Clusella i coreografiada per Guillem Vidal-Ribas.
Daniel J. Meyer va escriure en una nit aquesta obra, en la qual va donar curs a la seva pròpia experiència com a immigrant quan va arribar a Espanya amb els 15 anys que té el protagonista ja que Meyer prové d’una família jueva argentina amb ascendència alemanya, polonesa i russa.
L’actor Lluís Febrer és qui realment fa possible l’obra. Nascut a Menorca, ha participat en diverses sèries de televisió i un munt de curtmetratges. Em va sorprendre sobretot el seu llenguatge corporal. Crida l’atenció la gran inversió física durant la peça teatral, per la qual cosa s’aplaudeix la magnífica execució d’ absolutament cadascuna de les coreografies que es realitzen sobre l’escenari.
L’espectacle ens endinsa en l’adolescència d’en Carlos, un jove de 15 anys que és adoptat, balla hip-hop, fa skate i no té interès per l’escola. Ara bé, tot canvia quan coneix i s’enamora de la Clàudia per Tinder, una aparició que farà tremolar els pilars de la seva vida i replantejar-se completament la seva identitat com a persona, després d’una nit de sexe on els descobreix la cosina d’aquesta i tot s’espatlla quan la policia apareix a casa.
Amb un to juvenil, l’obra tracta de diversos temes i de problemàtiques cada vegada més quotidianes i visibles. Si hagués de dir quin seria el tema principal diria que és el racisme lligat a la identitat ja que és a partir del que les accions que passen són com són i transcorren d’una manera i no d’una altra (per exemple, si no hagués racisme el més probable és que en Carlos no hagués anat a judici de la manera que va anar).
Hi ha una cosa que no m’ha semblat del tot bé que aparegui a l’obra. A l’espectacle, la noia fa una falsa denúncia. No em sembla gens encertat perquè el percentatge de denúncies falses és ínfim comparat amb les denúncies verdaderes. Per tant, està molt bé que l’obra et faci reflexionar i contribuir a què avancem respecte al racisme, però el que no podem fer, és ajudar a retrocedir en qüestions masclistes i fomentar que les dones s’inventen denúncies.
L’obra era un monòleg. Aquest aspecte em va sorprendre ja que al principi, vaig pensar que tenir una sola persona parlant tota l’estona seria avorrit, però va ser tot el contrari. L’obra està disponible en català, castellà i en anglès, la llengua en la qual la vam veure. Com la meva comprensió oral en anglès no és del tot bona, no vaig poder gaudir del 100% de l’obra. Sobretot no vaig entendre l’última part del judici, anava massa ràpid.
El teatre es componia de la part de butaques (com tots els teatres), però després tenia cadires a sobre de l’escenari, que és on nosaltres vam seure. Era una manera molt diferent de viure el teatre; nosaltres no vam ser espectadors, sinó els companys d’en Carlos, els seus oients, còmplices i jutges… En definitiva, vam ser la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i la que incideix en la seva història. Em va fer molta gràcia com l’actor ens va utilitzar de personatges implicats en la història.
Els personatges que apareixen són: en Carlos, el protagonista, un noi de quinze anys que s’enfada com qualsevol noi de la seva edat, que fa esport, que pensa que els seus pares són uns pesats, que li agrada escoltar música a tot volum dins la seva habitació. Un noi que li agrada cantar i ballar, que l’escola la troba avorrida, que li agrada sortir amb els seus “col·legues” i que com la resta de xavals de la seva edat es mou per les xarxes socials. També trobem com a personatges als amics d’en Carlos; a la Clàudia, la noia que en Carlos coneix per Tinder; els pares d’en Carlos, que li han ocultat des de petit que era adoptat; la cosina de la Clàudia, una noia
clarament racista; el tiet de la Clàudia i la policia.
L’ambient de l’escenari era perfecte per les situacions que anaven sorgint al protagonista. La llum era escassa i ajudava a que les escenes més íntimes ho fossin encara més. L’escenografia era bastant bàsica, al igual que el vestuari, l’actor portava roba de persona jove, roba senzilla que provocava que ens poguéssim sentir identificats fàcilment. La música utilitzada en algunes escenes no em va agradar. Hi havia escenes en què el protagonista estava trist i posaven música trista, però moderna, música rap que a mi personalment no m’arriba. Això em va fer desconnectar una mica amb el personatge perquè és un aspecte que no comparteixo amb ell.
Al finalitzar l’obra va haver-hi el col·loqui. Aquest aspecte es el que més em va decepcionar. Jo esperava al col·loqui parlar dels temes proposats a l’obra entre tots i exposar els nostres punts de vista, però en comptes d’això, vam estar parlant del procés de creació de l’obra i de l’autor. Crec que l’obra va dirigida a la societat en general; tots podem ser racistes. Tot i així, pel llenguatge col·loquial i les expressions es pot deduir que l’obra està orientada sobretot als joves. Recomano a tot aquell que tingui prejudicis davant certes ètnies, que vagi a veure l’obra. Potser així té una altra perspectiva i canvia d’opinió o almenys el fa pensar i reflexionar.
En conclusió, AKA remou consciències, comprèn la magnitud de la seva temàtica i es tradueix en un llenguatge orientat sobretot per a joves. Es realitza una anàlisi social i profunda sobre la situació de la discriminació, la identitat social i les conseqüències de l’odi. L’actor, un increïble Lluís Febrer fa un treball excel·lent. Així mateix, la posada en escena s’entremescla amb diferents codis de llenguatge, que li permeten ser una obra que s’acosta sense problema a un públic més juvenil. Hi ha molt dinamisme, que es compagina amb una cruesa oportuna i necessària. Els prejudicis de la societat són portats a escena, vivint una experiència enriquidora que provoca una reflexió duradora.