AKA, Also Known As, que significa ‘També Coneguda Com’, és una obra teatral escrita per Daniel J. Meyer, que més tard parlarem d’ell, i interpretada per l’actor Lluís Febrer, que també es parlarà d’ell després. És una obra produïda per Flyhard Produccions i Sala Flyhard i dirigida per Montse Rodríguez Clusella.
El 12 de març vam visitar el teatre Poliorama on s’executava l’obra, només obrir-nos les portes i ja ens van guiar cap a l’escenari on hi havia una sèrie de cadires per asseure’ns. La primera reacció que els companys vam tenir va ser la vergonya, ja que ens pensàvem que seríem part de l’obra, que així va ser més o menys, alguns participaven més, altres menys, però ningú parlava, només en Carlos, el protagonista.
Més tard aprofundiré sobre l’obra, però ara vull parlar-vos de l’autor, Daniel J. Meyer. Nascut el 1982 a Buenos Aires, Argentina, és un home de família jueva, poc creient, que actualment viuen a Israel, menys ell, que es troba a Barcelona dirigint obres seves i algunes que no són seves. Va estudiar a la UB un postgrau de producció d’espectacles en viu i va fer-li obrir les portes al món del teatre i va poder escriure AKA, l’obra de la qual parlem, així també guanyant els següents premis: Teatre Barcelona 2018, al text teatral; Butaca 2018, al millor text; Max 2018, a autoria Nobel. Daniel J. Meyer és l’ajudant de direcció habitual d’Àngel Llàcer, actor i director teatral, bastant conegut per jugar el rol de professor al programa de cant d’Operación Triunfo, també conegut com a OT. També ha col·laborat diverses vegades amb Manu Guix, famós igual que Àngel per OT.
Lluís febrer és l’intèrpret de l’obra, és un actor que té una alta capacitat per parlar anglès i, al monòleg que vam assistir, tota l’estona va estar parlant en anglès menys quan feia petites intervencions en castellà. Va néixer a Menorca i amb només quinze anys va començar a estudiar a l’escola d’Art Dramàtic a Menorca i a la Universitat d’Art Dramàtic de les Illes Balears. Amb disset anys va prendre la decisió de mudar-se a Barcelona on els seus primers treballs van donar fruit.
Sala Flyhard i Flyhard Produccions són la companyia de l’obra. Són una sala de teatre Català ubicat a Barcelona i en un format petit i s’encarreguen principalment de la producció d’obres pròpies.
A continuació aprofundiré més sobre l’obra. AKA és una obra que parla sobre dos adolescents que tenen amors a partir de l’aplicació de parelles que tothom ha escoltat alguna vegada a les seves vides, Tinder. Carlos, el protagonista, és un noi adoptat d’origen àrab que va ser acollit per una família espanyola als tres o quatre anys d’haver nascut. Ell, feliç d’haver fet matx amb una dona que li semblava molt atractiva, van estar-se parlant per molt de temps fins que va arribar el dia de la quedada entre els joves. La Clàudia, noia de classe mitja alta, va donar en tot moment consentiment a l’escena sota llençols que va tenir junts amb el Carlos.
Consentiment, una paraula que té un pes elevat i molt important, que és bon tema a tractar. Una persona de setze anys té la capacitat per donar el seu consentiment en una relació sexual, edats prèvies a aquestes es considera que no existeix la capacitat suficient per elaborar tal cosa, això és el que diu la llei, però realment això és com realment se suposa que està establert? Una persona que té trenta-dos anys pot tenir les mateixes capacitats intel·lectuals que un nen de 12 i no per això és més capaç a consentir, per tant, aquesta llei no és l’adequada, almenys el que penso jo.
Continuant amb la història, tot el que sembla un camí de roses es complica de tal forma que tot quedarà cap per avall i finalment descobrirem una veritat que tant nosaltres com al mateix protagonista ens sorprendrà molt.
El tema principal de l’obra és l’amor, com paraula global, però si entrem endins trobaríem paraules com la mentida, el consentiment, ja abans parlat, i sobretot el racisme, que serà de gran importància a la trama. Nosaltres, com ja he esmentat abans, vam tenir l’oportunitat de veure la història en primera vista, ja que fins i tot érem dins d’ella, els professors acompanyants eren els pares del Carlos i tres companys representaven tres amics del protagonista. Quan el públic, aquest cas nosaltres, tenien importància, certes llums situades sobre nostre s’encenien i s’apagaven, i també quan es va representar l’escena íntima entre el Carlos i la Claudia, una llum violeta va robar el protagonisme sobre ‘escenari fent entendre que el que estava succeint, hi havia molt plaer. La roba del Carlos no era gaire peculiar, ja que és clar, representava el dia a dia d’un jove normal, per això no havia de cridar gens l’atenció. Durant tot el temps al teatre, a sobre l’escenari només hi havia representada l’habitació de l’adolescent però amb ajut de les llums, que juguen papers importants, ens feien sentir en un espai o en un altre.
Si es pregunta la meva opinió, penso que aquesta obra és recomanable per majors de quinze anys que siguin capaços d’entendre, primer les lleis i la legalitat, i segon l’anglès. Al meu cas, si l’obra hagués sigut en català no dubto que hagués gaudit el triple. Penso també que l’escenari es feia molt buit encara que Lluís, l’actor, arribava a vegades a omplir-lo, però si em va sortir el sentiment i la pregunta de què hagués passat si a l’escenari hagués aparegut algun cop la Clàudia.
En conclusió, Also Known As no penso que sigui recomanable per a tots els públics, però sí que és una obra que serveix molt per educar i també per empatitzar en casos com aquests on la mentida pot jugar una horrible passada i que els actes de nosaltres mateixos si tenen conseqüències.