El 12 de març vam assistir al teatre Poliorama de Barcelona per veure una obra de Daniel J. Meyer anomenada A.K.A. que significa també conegut com, i en anglès, also known as. Aquesta obra tractava principalment de la situació que s’enfronten algunes persones pel país d’on aparenten que venen.
L’obra ens parla sobre la vida de Carlos, un jove que viu a Espanya, però que va ser adoptat suposadament a l’edat de quatre anys, abans d’això, vivia Algèria. En Carlos, per cercar aprovació de la societat de la seva edat, s’instal·la Tinder, una web que troba la teva parella ideal, i coneix a la Clàudia, una noia rossa, d’ulls blaus que connectava molt bé amb l’actitud d’en Carlos. Aquesta relació prolifera sense cap daltabaix fins que la família de la Clàudia es fica de ple en el tema.
Aquesta obra ens fa reflexionar sobre temes tan sensibles com la islamofòbia, condicionant molt important en la societat d’avui dia, ja que si tots tenim prejudicis amb gent del mateix lloc de naixement que nosaltres, amb gent d’altres indrets del món, encara més. En aquesta obra, l’actor principal Lluís Febrer ”Carlos” fa que en tota l’obra no sentim que estigui exclòs de cap activitat, o cap quedada amb els seus amics per aquest fet, però, en començar a relacionar-se amb gent major que ell amb més prejudicis amb la gent d’altres països, comencen els problemes. Per l’altra banda, també es parla sobre el tema de les denúncies falses, un delicte que normalment no es parla gaire, però encara pot arruïnar-li la vida algú que és innocent. Encara que siguin només en l’1% dels casos, aquests són només els que es descobreixen, ja que podria ser que n’hi hagués més. Un altre tema que també es tracta en aquesta obra és la tolerància i l’acceptació d’en Carlos en la societat que li ha tocat viure amb els condicionants de la seva adopció i dels seus trets físics. Encara que en aquesta obra només se’ns parla dels amics d’en Carlos, gent que no li importa el seu país natal, també hi ha qui li jutja per la seva tonalitat de pell. Per acabar aquest apartat, en aquesta obra es parla de la identitat de gènere i la sexualitat entre menors d’edat, ja que per ser acceptat per la societat s’instal·la Tinder i troba a la Clàudia.
En aquest monòleg de Daniel J. Meyer, només hi ha un personatge a l’escenari, mentre que hi ha uns quants més que en Lluís Febrer fa que siguin peces importants pel desenvolupament coherent de l’obra. Per exemple, el seu grup d’amics, que en cap moment l’exclouen del grup o li diuen res pel fet de ser adoptat o pels seus orígens. D’altra banda, els seus pares, que li oculten factors condicionants pel desenvolupament de l’obra. Finalment, l’únic personatge que està presencialment a l’escenari, en Carlos, és un personatge que presenta una evolució evident des del principi al final de l’obra, on veiem que canvia l’actitud d’una manera molt clara i concisa mitjançant l’ús d’una dessuadora que el protegia davant de les adversitats que es presentaven a la seva vida.
Pel que fa al format de l’obra, aquesta tractava d’un monòleg d’en Lluís Febrer. La gran característica d’aquesta obra està en Castellà, Català i Anglès, l’última va ser com la vaig gaudir jo. Encara que l’actor no sigui natiu manté una bona capacitat per parlar amb claredat i una velocitat adequada perquè cap persona es perdi durant l’obra. L’única dificultat que es pot presentar és el seu ús de l’slang Anglès, paraules no formals que s’utilitzen en el vocabulari del dia a dia entre coneguts, amics o família en anglès. Encara que el seu anglès sigui similar al d’un natiu, les expressions poden donar lloc a confusió si no se les té present o no han sigui mai escoltades per algú.
Parlant sobre l’escenografia i la música de l’obra, aquesta va ser adequada a la qualitat del teatre on estàvem. En tota l’obra Hi ha un total de dues cançons, totes ballades, totes ballades i no cantades, amb una il·luminació concorde amb les cançons que feia encara millor l’experiència. L’elecció del vestuari va ser magnífica, ja que segons la roba que porta i deixa de portar veiem l’evolució d’en Carlos. La part més important de l’;escenografia va ser gaudir de l’obra des de l’escenari en si, perquè en el teatre Poliorama hi ha l’opció de veure l’obra des d’unes grades que estaven a sobre de l’escenari. A part d’això, en determinades posicions d’aquestes grades es pot participar en l’obra sent un dels personatges que no estan presencialment com els seus amics o pares.
Encara que aquesta obra sembli només per joves, jo crec que també seria adequada per gent de mitjana edat que no tenen el punt de vista d’un noi d’avui dia i que no tenen present la importància d’aquests fets en els adolescents d’avui dia. Per un altra banda, aquesta obra tracta molts temes diferents que són factors molt importants per la salut mental dels joves d’avui dia.
Jo com a persona que els teatres i les pel·lícules al cinema no m’emocionen gaire, vaig trobar aquest teatre com un més, una història trista amb un final que el protagonista no és culpable i acaba amb tota la culpa de la situació. Tampoc diria que és una obra insípida, ja que no soc de les persones que es posen a plorar a la mínima que un esdeveniment trist succeeix, però certament no és per posar-se a plorar.
Com a extra, després de l’obra vam tenir un col·loqui amb l’autor de l’obra, Daniel J. Meyer, i l’actor principal, Lluís Febrer, on van sortir algunes joies com que l’obra va estar escrita en una tarda perquè en Daniel va tenir un cop d’inspiració, cosa que no em molesta, però que justifica alguns fets desconnectats totalment d’altres que es presenten al llarg de l’obra.
Per concloure aquest text, volia recomanar aquest teatre a tots els joves d’entre els 14 i els 16 anys per la facilitat que presenta en comprendre els temes proposats tant per l’autor com l’actor principal, també pels mateixos temes tractats, a causa de la capacitat d’influir en el creixement i desenvolupament en els adolescents que cerquen acceptació en persones que també cerquen acceptació en altres llocs. Per finalitzar, jo recomanaria anar quan el teatre es fa en anglès, ja que és una experiència que no té semblança amb cap teatre que estigui en català o castellà, com prèviament he dit, si tens un mínim nivell d’anglès.