Una obra protagonitzada per un grup d’adolescents que revela els problemes, inseguretats i històries comunes que viuen les noies a la etapa de adolescencia. Una obra que permet una introspecció per les noies però que també permet als nois d’entendre el que viu l’altre gènere. Està pensada perquè tothom s’hi pugui sentir interpel·lat: no només les adolescents, sinó també nois, pares, mestres, avis i qualsevol persona disposada a escoltar.
Criatura emocional és una adaptació teatral del llibre publicat per Eve Ensler el 2010, una autora coneguda per Els monòlegs de la vagina. L’espectacle, adaptat i dirigit per Alícia Serrat, explora què significa ser una noia en el món actual a través de monòlegs, històries i cançons que aborden les alegries, desafiaments i violències que afronten les noies arreu del món. Hi ha, darrera aquest espectacle, un veritable treball de caracterització, d’escenografia i de direcció musical. La força de la peça recau, en gran part, en la manera com les actrius aconsegueixen encarnar els seus personatges: adolescents creïbles, reals, que expressen emocions amb una autenticitat colpidora. Tant el vestuari com la manera de parlar i de moure’s ajuden a construir aquesta història. L’ús d’expressions pròpies de l’edat, els gestos il’actitud corporal fan que el públic es trobi davant d’una representació que no sembla actuada, sinó viscuda.
La direcció musical d’Alícia Serrat acompanyada del treball de coreografia de Pol Rosselló aporta una dimensió vibrant a l’obra. Les cançons triades no només amenitzen l’espectacle, sinó que reforcen el missatge i connecten emocionalment amb el públic. Per exemple, la cançó de “Girls Just Want To Have Fun” mostra un moment de lliberació. Criatura emocional no és només una obra de teatre: és una crida a l’empatia, a l’escolta i a la comprensió entre generacions i gèneres. En un moment en què encara hi ha tants tabús i silencis al voltant del que viuen les adolescents, l’espectacle obre espais per parlar, per compartir i per sentir-se acompanyades. És també una invitació a mirar més enllà dels tòpics i estereotips, i reconèixer la riquesa i complexitat d’aquesta etapa vital. Sortim del teatre amb ganes de parlar-ne, de recordar la pròpia adolescència o entendre millor la d’algú proper. I potser això és el més bonic que pot aconseguir una obra: fer-nos sentir més a prop els uns dels altres.