El dia 12 de març vam anar a veure l’obra teatral A.K.A. (Also Known As) al teatre Poliorama, escrita per Daniel J. Meyer i dirigida per Montse Rodríguez Clusella. Aquesta representació és un monòleg, pel que l’únic actor que hi participà fou en Lluís Febrer. En aquesta obra es tracta un període de l’adolescència d’un noi, en Carlos, i es fa fent participar al públic, ja que aquest es troba a sobre de l’escenari.
L’obra A.K.A Es va exhibir per primer cop a la sala Flyhard, a la ciutat de Barcelona. Aquesta sala és propietat d’una companyia que
s’interessa molt per obres individuals. A.K.A ha estat de gira per tota España i ha guanyat dos premis Max de Teatre. Daniel J. Meyer, l’autor de l’obra, va néixer a Buenos Aires, Argentina. Té ascendència alemanya, polonesa, russa, moldava, entre d’altres. Va fer la carrera de realització i interpretació a Argentina, i altres cursos a Barcelona. No només és un autor teatral, escrivint i dirigint algunes de les seves obres, sinó que treballa en altres àmbits: ha estat ajudant de direcció en grans musicals, fa regidories de música, espectacles i esdeveniments musicals, treballa en comunicació digital. Lluís Febrer, l’actor protagonista, va néixer a Menorca. Parla anglès perfectament, l’idioma en què vam veure nosaltres la representació, a més de castellà i català. A dia d’avui viu a Madrid, i ha participat a diferents series televisives com Cucut, Merlí, Com si fos ahir o Más de 100 Mentiras, i també en un grup de curtmetratges amb un gran recorregut nacional i internacional: La muerte de Oso, Después de verte o Sentido.
A.K.A ens explica la vida d’en Carlos, un noi adolescent d’origen oriental que és adoptat. Els ulls dels altres, els del públic, li fan plantejar quina és la seva veritable identitat. Els orígens del personatge tenen una gran influència al llarg de l’obra, ja que tot i que és un ciutadà de l’Estat Espanyol, el seu color de pell no coincideix amb els estàndards locals. Deixant de banda els temes de la identitat i el racisme, aquesta obra planteja molts d’altres com poden ser: sexe entre joves, influència social o la injustícia.
A l’obra, en Carlos coneix a la Clàudia per Tinder i, després d’unes setmanes sortint, acaben mantenint relacions sexuals. El cosí de la noia els descobreix i a partir d’aquest moment, la vida d’en Carlos es complica, ja que és acusat de violar la noia. És evident la injustícia social que pateix pel fet de tenir un altre color de pell. Un aspecte a destacar de l’actor és que aconsegueix reflectir perfectament la frustració que pateix el personatge al ser prejutjat i vist com a culpable sense tan sols haver-hi proves contra ell o testimonis que verifiquin que ha comès un crim.
La identitat personal i el racisme són els temes principals de l’obra. Encara que reconeixem molt fàcilment el racisme durant tota la representació, l’autor planteja (en aquest cas a en Carlos) una pregunta fonamental: “Qui soc realment?”. A l’inici, la vida d’en Carlos i el seu estil de vida és molt normal, com es veu als primers minuts de l’obra, quan se’ns presenta el personatge d’una manera natural, sense dubtes. En canvi, quan la trama s’embolica el protagonista queda clarament afectat pel fet de no poder respondre a la pregunta anterior.
El següent punt a analitzar d’ A.K.A. és el fet que és un monòleg. Tots els personatges que hi apareixen són representats pel mateix actor. Sota el meu punt de vista, al haver-hi públic damunt de l’escenari, l’obra aconsegueix una major fluïdesa, gràcies a que s’utilitza la figura del públic per a alguns personatges (com per exemple els pares, els amics, la gent de les reunions, etc.). Tots aquests personatges es troben separats entre si i aquesta “divisió” del públic fa que l’obra sigui molt més fàcil de seguir. Penso que el que s’intenta aconseguir és que l’actor pugui centrar-se més en els dos personatges principals (Carlos i Clàudia).
Tot i tenir el públic, l’actor necessita altres aspectes per a què l’escenari no sembli tan buit. Aquests són la escenografia, la il·luminació i la música. De les diferents crítiques negatives que es poden fer de l’obra, una de les principals és contra l’escenografia.
L’escenari és molt petit, i es fa servir d’habitació, de parc, de sala de reunions i de jutjat. Els que van escollir la decoració només es van centrar en representar l’habitació del protagonista i, en ser una escenografia fixa, provoca que les escenes que no es duen a terme en aquest espai perdin credibilitat. Es fa ús de la música per reflectir els sentiments del protagonista, i també de la il·luminació, amb una funció similar, però igualment no em sembla suficient.
L’última cosa a dir sobre el format de l’obra és la importància de la expressivitat del cos de l’actor. Al representar escenes on hi apareixen més d’una persona i, en alguns casos en contacte, principalment entre el protagonista i la seva parella, l’actor es veu forçat a interioritzar completament la situació per expressar-la sense paraules a través del seu cos. La il·luminació i la música contribueixen molt a aquesta part de la obra i ajuden a l’actor a representar les escenes més complicades. Això pot ser positiu per alguns espectadors, que es poden sentir emocionats, però per altres pot ser negatiu, ja que no ho perceben igual. Opino que es confia massa en la música i la llum i se’n fa un ús excessiu. Això fa que les escenes siguin bastant artificials i que manqui emotivitat a l’obra. S’hauria de pensar que, a l’hora d’escollir la música, aquesta no afectarà de la mateixa manera a cada persona i, per això, s’hauria de donar més pes a l’expressivitat de l’actor i als efectes especials. Per l’altra banda, tenim la il·luminació, la qual és també usada erròniament. Els que vam estar a l’escenari no vam poder veure algunes escenes, que a més són les més importants, per por a obrir el ulls i quedar cecs. També s’ha de pensar que les persones que es troben al fons de la sala o a la llotja superior no porten prismàtics per veure les ombres que fan les mans de l’actor. Entenc que, en un principi, aquesta fos una obra que es representava a sales petites i aquests errors no tenien rellevància, però a mesura que la popularitat d’una obra creix, també ho hauria de fer ella al mateix temps i adaptar-se a les circumstàncies.
El darrer aspecte que analitzaré és l’idioma en què vam veure l’obra. Nosaltres vam veure l’obra en anglès. En primer lloc, a la pàgina web on es fan les reserves s’indica que es necessita el nivell de C1 d’anglès per poder veure l’obra. Per posar en context els que no entenguin això, a 1r de Batxillerat es fa ús de llibres amb un nivell de B2, el qual és un nivell inferior al que es demana. En canvi, la pronunciació i el vocabulari utilitzats en la representació eren comparables amb els que s’utilitzen a finals de Primària o als inicis de l’ESO. No culpo als traductors, els quals hauran adaptat l’obra el millor possible a Lluís Febrer, el qual clarament no té el nivell per fer una representació en anglès. Penso que si no es tenen els recursos necessaris per fer l’obra en una llengua estrangera, no s’ha de forçar, ja que una escola escull aquesta sortida per a què els seus alumnes aprenguin més anglès, i en aquest cas els alumnes sabíem més que el propi actor. En segon lloc, l’obra ha elaborat un dossier educatiu per treballar a classe, el qual inicialment estava escrit en català/castellà i es va traduir a l’anglès per a les representacions en aquest idioma. Però, a més de la traducció, s’han canviat aspectes
importants de l’argument. Els creadors d’aquest dossier han d’entendre que si canvien l’argument escrit per a qu tingui més sentit per a l’audiència a què es dirigeix, han de veure el resultat. Em refereixo als orígens del protagonista, els quals són d’un país oriental. Aquesta dada coincideix tant al dossier com a l’obra. El problema és que se’ns diu (al dossier) que en Carlos viu en un país en el qual es parla anglès. L’obra va ser pensada per estar ambientada a Espanya, i així ens ho va explicar l’actor. Això fa que hi hagi aspectes poc creïbles en l’ambientació de les escenes. Per exemple, tots parlen en anglès quan realment són a Espanya, els noms no són anglesos, els parcs i els carrers tenen noms locals, l’actor fa algunes frases en espanyol, etc. S’ha de decidir si seguir ambientant l’obra a Espanya encara que es parli anglès o fer petits canvis que ajudin al públic a entendre-la millor.
En conclusió, m’hagués agradat veure l’obra tal com va estar pensada, en una sala petita i en català/castellà. La representació a la qual vaig assistir té masses aspectes negatius que fan desaprofitar un bon argument el qual lluita pels DD.HH. i intenta fer arribar un gran missatge al públic d’una manera emotiva.