El musical de Dagoll Dagom L’alegria que passa representat al teatre Poliorama va saber captar l’atenció del públic. L’espectacle es basa en l’obra de Santiago Rusiñol, però l’equip artístic format per Marc Rosich, Ariadna Peya i Andreu Gallén aconsegueix adaptar l’obra a la modernitat tot sent fidel a les temàtiques de Rusiñol.
En primer lloc, entrem en l’univers d’un poble gris, amb un joc de llums de colors sobris i una coreografia mecànica que fins i tot ens fa pensar al fordisme o a una escena de Modern Times d’en Charlot.
Ens acull la gent del poble, però sobretot el personatge d’en Nil. A l’obra de 1898 no existeix, en canvi, al Poliorama esdevé un dels personatges principals. Sembla ser l’esperit crític dins
la història, diu a veu alta el que el públic pensa i els personatges sovint l’hi diuen que molesta. A la vegada és el personatge omniscient, sap el que passarà al futur, i com se senten els seus companys. La manera com actua i es mou fa pensar al gat a la pel·lícula Alícia en terra de meravelles. Té diàlegs interessants com la crítica que fa del poble amb el joc de paraules “Inevitablement o Inhabitable ment…”
Un altre punt a tractar és la interpretació dels personatges del circ. Sempre acompanyats de llums vives: blau, lila, vermell, el circ amb els seus ballarins ens fan regal de coreografies abracadabrants, més alliberades i estils moderns com el voguing. No només desperten la passió al poble sinó també a la sala.
D’una altra banda, la història continua amb el poble descobrint el que representen l’art, la poesia, i la llibertat. Per a alguns com en Joan, inspiraran l’amor per la Zaira. Però altres més escèptics com en Nil, es preguntaran l’autèntica raó d’aquesta visita dels bohemis: propaganda per a les eleccions municipals. De fet, l’alcalde del poble és una bona representació de l’obsessió pels diners i el poder que fins i tot es veu als diàlegs, per exemple amb un petit error que en diu molt “la vostra prioritat és la meva felicitat”.
Pel que fa al tema del talent, l’adaptació ens mostra el personatge de Puck que busca talents i assegura poder oferir-los la fama. Ho fa amb la Zaira, i vol fer-ho amb la Lina. Però també serveix per advertir i donar un exemple de com poden arribar a ser les relacions
possessives, tòxiques i violentes.
Al punt culminant de la història, en Joan traeix la Lina i la Zaira. I, contràriament a la cultura que voldria que hi hagués una rivalitat entre elles, l’obra aporta una mirada més feminista, defensant la sororitat entre els dos personatges. A més a més, el musical ha pres la interessant decisió de representar els dos líders dels dos mons amb la mateixa actriu. En Clown i l’alcalde, dos líders homes representats per una dona. I quina dona! Quan aquests dos personatges van haver de parlar entre ells en una escena, l’Àngels Gonyalons ens ha deixat bocabadats. Canviava d’expressió, de to, de persona, com si fos un joc. Al final de l’escena, el públic no va poder fer altra cosa que aplaudir el seu talent.
En conclusió, L’alegria que passa de Dagoll Dagom fa reflexionar, i preguntar-nos si nosaltres també formem part d’un poble adormit, si estem condemnats a prosa eterna, si volem fugir o intentar despertar els altres. Amb jocs llums impressionants, balls i cants temptadors, diàlegs que fan reflexionar, i interpretacions que deixen clavat al seient, és una producció completa i impressionant.