El dia 12 de març de 2024 vam assistir al Teatre Poliorama a Barcelona per veure A.K.A. Abans de començar a comentar l’obra, hem de conèixer a les persones que treballen en ella. Aquest monòleg és protagonitzat per Lluís Febrer, actor nascut a Menorca, que va començar els seus estudis teatrals tenint quinze anys. Avui dia resideix a Madrid, ciutat on va arribar per continuar formant-se. Ha participat en diferents obres teatrals i sèries de televisió, entre elles es troba A.K.A..
Aquesta obra va ser escrita per Daniel J. Meyer, dramaturg i director teatral argentí nascut l’any 1982. I dirigida per Montse Rodríguez, nascuda el 7 de maig de 1976, a Vic.
Per continuar, parlarem sobre el monòleg i que em va semblar. Aquesta obra té una durada de setanta-cinc minuts, i ens parla del dia a dia d’un noi anomenat Carlos, un adolescent amb una vida aparentment normal que fa coses pròpies de la seva edat: va a l’institut, queda amb els seus amics, coneix gent a partir de les xarxes socials… La família també és una part important de la vida de Carlos, viu amb la seva mare i el seu pare, i pel que explica estan molt units. El Carlos té una característica que el fa sentir diferent, és adoptat.
Un dia, coneix a la Clàudia per una aplicació de cites, connecten molt bé i parlen durant dies. Segons la descriu ell, és una noia preciosa i amb una gran personalitat, també ens comenta que ella és d’una classe social diferent de la d’ell. Quan tot semblava anar sobre rodes, sorgeix el problema més gran de la vida del Carlos, un problema que canvia totalment la direcció de la seva vida. Se’l denuncia d’un delicte que no a comès.
En aquesta obra es tracten temes molt importants de la societat actual, com ho són el racisme, la xenofòbia, les crisis d’identitat, l’exclusió social… L’argument principal o amb el que jo més em vaig fixar va ser la discriminació per qüestions de color de pell, és a dir, el racisme.
El protagonista de l’obra és sirià, però ell no se sent identificat amb el que representa tota aquella cultura, la qual cosa és normal sabent que ha crescut en una família amb una cultura diferent de la del seu país d’origen. El Carlos es molesta perquè la gent no el veu de la manera en la qual ell es veu a si mateix, això ens fa pensar als espectadors si som d’on pensem que som o d’on la gent es pensa que sirià.
Un tema que m’ha semblat interessant és el de la teràpia. Al monòleg s’interpretaven escenes que simulaven una mena de “tearapia grupal” entre els espectadors més propers, que feien de personatges a l’obra, i el protagonista. Aquest gest fa que es visualitzi la importància de la salut mental dels joves, també ens fa empatitzar millor amb el personatge principal i connectar millor amb ell i amb la història.
L’últim tema a comentar seria l’exclusió social. Si bé el protagonista no pateix una exclusió social diària com passaria, per exemple, si sofrís assetjament a l’institut, i podem observar que té un grup d’amics estable amb els qui passa l’estona, el tema del racisme prèviament comentat també és un tipus d’exclusió social que pateix en Carlos.
Per continuar parlarem sobre els personatges i el format de l’obra. Em va semblar interessant el fet que tot i ser un monòleg hi havia una gran varietat de personatges, que eren “interpretats” per gent del públic. El format, com ja he dit, em va semblar interessant i
dinàmic, no se’m va fer pesat el fet de sentir a un mateix personatge parlar tota l’estona, perquè tot succeïa de manera ràpida. Com la vam veure en anglès crec que no vam poder-la gaudir al cent per cent per paraules que potser no coneixíem… Però va ser una obra molt especial de veure.
A part, el tema d’il·luminació, música i escenografia em va semblar espectacular, realment t’ambientava a la història i es notava que estava tot perfectament mesurat i molt cuidat perquè quedes perfecte.
Personalment, crec que és una obra per un públic jove-adult, ja que tracta temes que potser un nen petit no podrà arribar a comprendre.
Lluís Febrer va aconseguir transmetre al públic totes les sensacions i pensaments del personatge, generant diferents emocions que facilitaven l’entrada a l’obra. Va aconseguir connectar amb el públic que és una cosa molt important a l’hora d’explicar o interpretar una història. A mi em va semblar un monòleg ben fet que estava acompanyat d’una bona actuació.
Al col·loqui després de l’obra vam tenir l’oportunitat d’escoltar a l’autor d’aquesta. Daniel J. Meyer ens va comentar que va escriure tota l’obra en una sola nit feia ja uns anys, també ens va parlar sobre la seva opinió sobre els temes que es tracten a l’;obra i de com ell volia expressar-lo al monòleg. Per últim, es van fer preguntes sobre la preparació abans d’actuar, entre d’altres.
Per concloure, voldria dir que m’ha semblat una obra interessant, amb un missatge molt important i amb una gran preparació.