Dimarts 12 de març vam poder gaudir de l’obra AKA Also known as, una representació teatral que es troba en el teatre de Poliorama, a la Rambla, Barcelona. En aquest, només va aparèixer un únic actor, en Lluís Febrer, que durant 75 min, aproximadament, va interpretar un monòleg. L’obra com a tal la podem trobar en tres llengües; català, castellà i anglès, però la vam poder presenciar en anglès.
Aquesta obra ha estat escrita pel dramaturg Daniel J. Meyer, autor argentí que el que busca en els seus relats és que, tant els seus personatges com l’obra parlin per si mateixos. També especifica que ha d’aparèixer sempre l’aportació de la música i del moviment. Ell va escriure aquesta obra des de fa més de set anys, la qual no ha parat de realitzar-se fins ara, en tres llengües; català, castellà i anglès.
AKA és una obra teatral que tracta com dos joves, en Carlos i la Clàudia, s’enamoren. En Carlos és un adolescent de 15-16 anys, adoptat, però amb identitat total del lloc on viu, el qual pertany a una família de classe mitjana. I la Clàudia, la típica noia jove i guapa de 15 que pertany a la classe alta. Ells dos es coneixen per Tinder i comencen a parlar fins al punt de quedar per fer succeir màgia. Però un seguit d’aspectes se li complicaran al Carlos.
L’obra en si tracta temes com la identitat i l’etapa de l’adolescència. En definitiva, ens planteja la idea següent: som els qui sentim que som, o qui la gent creu que som? El meu col·legi i jo vam tenir la sort de poder asseure’ns en el mateix escenari on en Lluís va actuar. En els costats de l’escenari trobàvem unes cadires a les quals vam poder asseure’ns i presenciar tota l’obra de manera més detallada i propera.
En finalitzar l’obra teatral, va haver-hi un temps on els alumnes vam poder preguntar qüestions del monòleg, tant a l’hora de realitzar el guió com a l’obra d’actuar. Això ens va permetre ampliar el coneixement a aquells qui estiguin interessats a crear alguna representació d’aquest tipus, els pot haver ajudat o fins i tot a animar-los a començar. En general, va ser una obra molt bona la qual vaig gaudir amb atenció, però, fins i tot això, van haver-hi aspectes els quals em van deixar amb un sabor amarg del teatre. En primer lloc, l’idioma de la representació. Sí que és veritat que té un nivell superior de la llengua, i que la controla, però hi ha moments els quals no s’entenia gaire bé el que es volia donar a entendre. També, segons com, el públic no controlava tecnicismes utilitzats al guió, ja que no som natius i no tenim molt de vocabulari en aquesta llengua. I encara que el guió s’entengués, hi havia parts en les quals no s’entenia gens el que passava en aquell moment. És per això que recomano millor veure-la en llengua nativa. En canvi, un gran punt positiu va ser el fet d’estar al mateix escenari que l’actor, d’aquesta manera podies presenciar clarament les expressions d’ell, el tracte que tenia a l’hora d’actuar, o les petites intervencions que feia amb els del costat seu, aspectes que reforçaven molt l’obra.
Un tema que em va sorprendre moltíssim són les mirades i la delicadesa de l’intèrpret, coses que vaig poder veure perfectament.
En segon lloc, a l’hora de ser només un personatge, ja que era un monòleg, podries perdre’t molt, perquè passava de parlar d’un tema a un altre molt ràpid i es perdia el fil de la conversa. Si hagués hagut un personatge més, estic segura que es podria entendre molt millor i seguir de manera molt més fàcil.
Per acabar, em va agradar perquè en una sola obra teatral, poden haver-hi persones les quals s’identifiquin en molts aspectes, ja que tracta molts temes actuals que no es parla quotidianament. En conclusió, és una obra que, d’alguna manera, és introspectiva, i molt delicada, la qual recomano amb seguretat, car estic segura que es pot gaudir veient-la.