A.K.A ens situa en una etapa complexa: l’adolescència, un període on explorem, descobrim i ens formem com a persones. Però en el cas del nostre protagonista Carlos, aquest camí no és fàcil, ja que ha de lluitar per la cerca de la seva identitat mentre la societat li imposa certes etiquetes i dicta qui és realment, quan ni ell mateix ho sap encara. El que sí que sap és que és innocent de totes les calúmnies que diuen conèixer la veritat sobre l’incident entre Carlos i la noia que li agrada, Clàudia. ¿Quan lluny es pot arribar a l’hora de jutjar algú quan entra en joc la seva procedència?
El dimarts 12 de març vaig assistir a AKA al Teatre Poliorama. Aquesta obra, escrita per Daniel J. Meyer i dirigida per Montse Rodríguez Clusella, ha estat guardonada amb premis com el reconeixement del Teatre Barcelona, els premis Butaca i Crítica el 2018, i el prestigiós premi MAX.
D’una banda, l’obra teatral narra la història de Carlos, pertanyent a la classe mitjana. Carlos està en una relació amb Clàudia, una noia de classe alta, la qual es veu compromesa quan la seva cosina descobreix la relació. No obstant això, la ruptura d’aquesta relació no serà tan simple. Atès que Carlos és adoptat i prové d’un origen diferent, sorgeix un maremàgnum de confusions, confessions i conflictes que el porten per un camí difícil. Carlos s’enfronta no només a la pèrdua de la seva innocència, sinó també al dubte sobre la seva pròpia identitat.
D’altra banda, A.K.A. aborda una sèrie de temes complexos, destacant entre ells el de la identitat, que es troba en un constant punt de mira. Aquest tema ressona profundament en Carlos, qui s’enfronta a la complexa tasca de definir-se en un període de la vida tan agitat com ho és l’adolescència. En segon lloc, la pressió s’intensifica quan es considera el constant escrutini al qual es veu sotmès per part dels qui l’envolten: companys d’;institut, Claudia, els seus amics, la policia… Aquest entorn de judici i expectatives distorsiona la seva percepció de si mateix, manifestant-se en canvis en la seva personalitat i el seu aspecte físic, com per exemple quan Carlos, buscant protegir-se, recorre a portar sempre una caputxa com una forma de camuflar-se i trobar certa comoditat en si mateix.
A més, la influència social exerceix un pes significatiu sobre Carlos, evidenciat en com les crítiques i els prejudicis modelen el seu comportament i percepció de si mateix. Aquesta lluita interna per trobar la seva identitat es converteix en un altre tema principal, plantejant preguntes sobre la veritable identitat en un món que sovint està més interessat a imposar etiquetes que a comprendre la
complexitat de Carlos. Després, l’adopció, l’assetjament escolar i l’islamofòbia, tots aquests temes estan constantment interrelacionats. Haurien tractat i jutjat Carlos de manera diferent si hagués estat un home blanc, de classe mitjana, cisgènere i
heteropatriarcal? La resposta sembla clara: no. Des de la seva infància, s’ha fet sentir a Carlos diferent, com un estranger, com si els seus drets i aspiracions no fossin equiparables a la resta. Carlos ha intentat ser com qualsevol altre adolescent i ha desitjat trobar l’amor com qualsevol ésser humà, però per què li resulta tan difícil?
És evident que la islamofòbia reflectida a l’obra no es limita únicament als personatges policials que l’interroguen ni tan sols als seus companys d’institut, sinó que el principal mostra d’ella és en el cas de Claudia. Si ella no hagués sentit tanta vergonya en admetre la seva relació amb Carlos, no l’hauria denunciat ni difamat, ja que no hauria motiu per sentir que estava traïcionant els seus propis valors en estar amb ell. No obstant això, probablement això es degui a l’educació que ha rebut des de petita, que l’empeny a relacionar-se únicament amb persones del seu mateix estatus social, excloent aquells que són considerats com a altres, com el perfil de noi que representa Carlos.
També, els personatges estan completament aconseguits, tot i que inicialment pensava que en tractar-se d’un monòleg, amb una sola persona representant-los a tots, no ‘aconseguiria aprofundir en aspectes com la psicologia i la manera d’actuar de cadascun d’ells.
Seguidament, en una crítica constructiva, considero que l’escenografia i la música podrien ser millorades per evitar representacions estereotipades d’un adolescent contemporani com Carlos. Per exemple, podrien ajustar-se els gustos musicals i la decoració de la seva habitació per reflectir de manera més autèntica la realitat dels joves actuals. En relació amb l’escenografia, hi va haver moments en què la il·luminació es reduïa a un sol focus quan Carlos s’asseia a reflexionar, la qual cosa resultava incòmoda i donava la sensació que el públic també era protagonista en l’obra, especialment en una sala de teatre plena d’espectadors.
Finalment, una vegada acabada la funció, el col·loqui va ser de gran ajuda per conèixer amb més profunditat sobre l'obra, com preguntar per què va fer aquesta obra Daniel J. o quina és la part més dura d’interpretar a Albert Salazar, tot i que crec que es podria millorar si al principi del col·loqui es proposessin certs temes que servissin d’ajuda o de guia per tenir una noció sobre el comentari o la pregunta que se’ls farà.
Sincerament, crec que s’ha aconseguit un bon treball a l’hora de plasmar tots els temes esmentats anteriorment, resultant en una sèrie de sentiments, com una profunda empatia cap a la insensibilitat amb què es tracta a Carlos, fent d’aquest un dels aspectes que més m’han agradat de l’obra.