L’obra teatral Els Ocells, escrita originalment per Aristòfanes el segle V a.C, ha sigut reinventada per la companya de teatre La Calòrica. Ells han decidit transportar l’essència i l’estructura del text a l’actualitat, modificant-ne el contingut per a poder
acostar-se més al públic que els ve a veure.
La història parteix amb els dos protagonistes, Pisteter i Evèlpides, que han decidit fugir de la seva ciutat, Atenes, ja que havien assassinat la Democràcia. El seu objectiu era trobar un lloc on poder refugiar-se i viure de la millor manera possible; tractaven
d’arribar a un lloc que complís els seus desitjos.
De sobte, es troben amb un ocell que és capaç de parlar amb ells i entendre’ls, un puput, i posteriorment també amb un flamenc que és amic del puput. A partir de la conversació que mantindran els protagonistes amb els ocells, Pisteter iniciarà un procés de manipulació pel qual tractarà d’aconseguir els seus somnis, tals com el poder, la riquesa i la propietat, i la seva comoditat, a força de fer servir el populisme i recrear, sense que els ocells se n’adonin, la societat de la qual precisament prové i fuig Pisteter.
Des del meu punt de vista, es fa un ús excel·lent de l’escenografia. Aquesta al llarg de l’obra consisteix en poc més que dues parets a banda i banda de l’escenari, que serveixen per a donar sortida i entrada als diferents personatges de l’obra i per aportar-hi contingut. Per exemple, en un moment hi penjaran d’aquestes parets dos estendards amb una certa simbologia molt concreta. Tot i la seva simplicitat, l’escenografia fa de forma molt adequada la seva funció d’il·lustrar la història.
Juntament amb l’ambientació, he trobat molt adient l’ús d’elements musicals, que han servit per a marcar la separació entre el que podríem denominar com els diferents actes de l’obra. Més enllà de marcar la separació dels actes, les cançons no han sigut
escollides a l’atzar: dins de la comicitat que envolta a l’obra, podem trobar missatges subliminals en la selecció de les cançons interpretades. Per exemple, la primera d’elles, Perdóname de Camilo Sesto, fa una clara al·lusió al públic, atraient-lo i fent-lo sentir
partícip de què està succeint a l’escenari, tot just després d’haver exposat un emotiu discurs sobre el capitalisme en el qual qualsevol persona s’hi pot sentir identificada. Un altre exemple també seria la inclusió de la cançó Flying free, que encaixa com anell al dit, en unir directament el fet de volar (propi dels ocells) amb la llibertat que creuen haver aconseguit els ocells al canviar la seva forma d’organització.
Tot aquest conjunt d’argument, escenografia i música no seria res sense l’actuació dels actors. D’ells en podem destacar la versatilitat, ja que són capaços d’interpretar una àmplia gamma de personatges, sent només quatre actors. Denotaven carisma, i segons el meu criteri, van aconseguir transmetre amb molta força la personalitat de cadascun dels personatges interpretats.
Sincerament, és una obra que, per la forma en què l’ha plantejat la companyia, no deixa de sorprendre l’espectador. Inicialment, com a persona que no havia llegit l’obra original, no sabia ben bé què esperar-me, però ben cert és que per res del món m’hagués imaginat una obra tan explícita i que es prengués tantes llibertats a l’hora d’atacar i ridiculitzar a tot i a tots.
És una realitat el fet que vivim en una de les èpoques històriques menys tolerants quant a les faltes de respecte, la burla, i en general amb l’humor “políticament incorrecte”. La societat actual d’alguna manera ha establert una censura on no és acceptada la sàtira, sobretot amb els temes més delicats.
L’obra de La Calòrica en fa burla dels temes més tabú de l’actualitat, com poden ser el nazisme, representat vivament dins de l’actuació amb la figura d’Adolf Hitler, la falta de drets humans en països com els Emirats Àrabs o la mala fama que actualment té l’Església catòlica a Espanya, representada dins de l’obra amb la voluntat d’alguns integrants de l’església per sodomitzar als ocells.
No obstant això, tot l’humor i els recursos satírics emprats en aquesta obra no apareixen sense motiu, sinó que estan ben contextualitzats i representen coses més enllà de la burla directa. En el cas d’Adolf Hitler, representa el poder legislatiu, i en el cas de l’església s’està tractant d’explicar el procés de formació d’un estat i com l’església guanya influència en aquesta.
A més d’aquests elements, també hi trobem referències a la literatura clàssica. La més òbvia i explícita és la paròdia que es fa de la Teogonia d’Hesíode, on podem observar la recreació del que seria l’origen del món segons aquesta obra. Per dir-ne un altre més, també trobem una al·lusió directa al mite de Ròmul i Rem i la formació de Roma.
En conclusió, l’obra de teatre Els Ocells ens mostra els perills i la facilitat que suposa caure en els populismes, i com, si no portem a terme un procés racional en el pensament, podem ser enganyats i manipulats per aquells que ostenten el poder. Tot aquest missatge es troba camuflat sota una gran actuació, un excel·lent guió i un element d’humor hilarant capaç de mantenir expectant a qualsevol espectador, cosa que comporta que sigui una obra molt recomanable i, en línies generals, brillant.