La companyia La Calòrica porta a l’escenari del Teatre Poliorama de Barcelona la comèdia d’Aristòfanes Els Ocells, que estarà en cartellera des del 10 de gener fins al 19 d’abril. L’obra conserva l’argument i els personatges de l’original, tot que La Calòrica n’ha fet una reinterpretació per tal de posar el focus en temes d’actualitat, com ara l’auge dels populismes i la societat neoliberal d’avui dia.
Aquesta nova versió ens explica la història del jove empresari Pisteter i la seva companya Evèlpides, que no poden tornar a casa perquè són exiliats polítics fugitius. Busquen un lloc on poder viure una vida còmoda, relaxada i lliure d’impostos. Quan es troben enmig del bosc, buscant alguna cosa per endur-se a la boca, l’abrupta trobada amb un puput els portarà a plantejar-se si els resultaria factible renunciar a la seva condició humana per tal de convertir-se en ocells i, fins i tot, arribar a convèncer les aus amb l’objectiu d’articular una nova societat basada en els principis fonamentals de l’individu, la propietat i la competència.
A partir d’aquest plantejament es desencadena una comèdia esbojarrada, alhora que crítica. Tal com feia Aristòfanes al segle V a.C., s’inclouen en escena figures polèmiques de l’actualitat amb nom i cognoms; Cleó ha estat substituït per dirigents com el president Macron i la democràcia és encarnada per una vella decrèpita. La Calòrica també ha mantingut el llenguatge directe, i en ocasions
barroer, tan característic de l’autor grec, que aconsegueix provocar les rialles del públic.
L’espai escènic el constitueix una tarima al centre, acompanyada de panells a banda i banda decorats amb motius naturals que simulen un bosc. La il·luminació també juga un paper rellevant en l’ambientació, així com en els números musicals. Quant al vestuari dels actors, es fa una distinció clara entre els personatges humans, vestits amb roba casual –tot i que els estampats de la indumentària d’en Pisteter i l’Evèlpides són força estrafolaris–, i els ocells, caracteritzats d’acord amb els seus atributs. Aquesta tria d’atrezzo, que juga amb el contrast de colors, aporta vivacitat i resulta plaent a ulls de l’espectador. L’obra preserva l’essència aristofànica en haver mantingut els elements del teatre grec: el cor és representat pel grup d’ocells i, tot i que és cert que podrien considerar-se la Puput o el Flamenc com a Corifeu, sembla que n’hagin suprimit el paper. La Calòrica ha inclòs també els personatges al·legòrics típics de la comèdia aristofànica, com per exemple la Democràcia i el Discurs Just i el Discurs Injust; una adaptació interessant realitzada per la companyia és el desdoblament del Discurs Just en tres personatges, que representen els tres poders de l’Estat.
En aquesta línia, la companyia ha preservat l’estructura de la comèdia grega, i l’espectador pot distingir-ne el pròleg, quan se’ns presenta la situació inicial d’en Pisteter i l’Evèlpides; el proàgon, amb la interacció dels protagonistes humans amb la Puput i el Flamenc; l’àgon, en els moments de disputa entre els personatges; el pàrode, quan tot el cor d’ocells entra en escena; la paràbasi, moment en què el cor canta l’origen dels ocells de manera molt semblant al relat de la Teogonia d’Hesíode; i les escenes iàmbiques, com per exemple en l’intercanvi ràpid de diàleg de la família dels coloms. L’èxode, però, ha estat reemplaçat per una escena de diàleg entre en Pisteter i la Democràcia, personatges que clouen l’obra.
Resulta igualment esmentable el fet que hi hagi llargs monòlegs en comptes de ser una representació principalment dialogada –com és el cas de les obres més modernes–, tret que ens remunta a l’estil dels antics grecs de fer teatre. La clau de Els Ocells rau en què l’espectador en algun moment o altre de l’obra se sentirà interpel·lat o identificat amb alguna de les escenes i, inevitablement, s’hi implicarà emocionalment. Qui no ha vist reflectida la seva pròpia família en l’escena del dinar dels Coloms? O qui no ha pogut evitar assentir quan el Flamenc fa un repàs de cadascun dels països?
És perceptible la voluntat de La Calòrica de ser el més fidel possible a la comèdia original de Els Ocells, especialment en tot allò referit als aspectes formals. L’obra aconsegueix la commoció de l’espectador gràcies al tractament de temes actuals de manera explícita, però és fidel al llenguatge teatral d’Aristòfanes.