Fa uns dies, els alumnes de l’optativa de Literatura Catalana del meu institut vam assistir al teatre Poliorama a gaudir de l’última representació de Dagoll Dagom: L’alegria que passa. L’aclamada companyia teatral catalana, per cert, aviat cessarà la seva activitat després de cinc lustres amb una trajectòria diversíssima i magnífica: obres adaptades o basades en les d’Alberti, Salvat Papasseit, Calders, Rodoreda o Guimerà, entre altres.
Com ja tots sabem, aquesta obra és una adaptació del text teatral homònim escrit pel polifacètic Santiago Rusiñol el 1887 a Sitges. Nosaltres, en tant que alumnes de literatura, vam tenir l’ocasió de llegir el llibre acompanyats i comentant-ho, així que vam arribar al
Poliorama amb eines més que suficients per a dir que aquesta és una adaptació excel·lent, refrescant i modernitzadora.
Dagoll Dagom, de manera encertada, tenint en compte el públic objectiu, s’ha pres la llicència de canviar aspectes de l’obra. Per exemple, s’introdueixen personatges nous com en Nil, un inadaptat que ens recorda al Joanet de la versió original: no encaixa enlloc.
També es dona rellevància a personatges que no la tenen tant a la de Rusiñol, com a la Lina (Agneta). Lligat a això, un altre element renovador és la visibilització de la violència que pateix la Zaira, l’atorgament d’una veu més potent als personatges femenins o l’elisió d’un llenguatge arcaïtzant present a l’original. Un altre aspecte que cal comentar és l’ambientació, surten indrets que en l’obra no apareixen, com el poliesportiu o l’única fàbrica del poble.
La modernitat que s’ha comentat, es veu reflectida en tots els aspectes de la representació, que la fan ser un espectacle total. Aquest és un punt que coincideix amb els principis i gustos modernistes. A part de total, és variat i dinàmic: de la mà de l’equip d’Albert Pascual, Adriana Peya, Marc Rosich i Anna Rosa Cisquella, entre molts altres experts, un vestuari viu, cridaner, expressiu i versàtil, un tret que es veu sobretot en la doble interpretació d’Àngels Gonyalons, a més antagònica: Clown i Arcalde. Per altra banda, presumeix d’una coreografia molt rica en estils, acrobàtica i dinàmica, que fa relluir les capacitats i talent dels
actors. Una interpretació admirable, i torno a citar la doble interpretació de Gonyalons, en especial el seu diàleg-monòleg Clown-Arcalde (sense obviar el treball de la resta de l’elenc). També hi ha aspectes que destaquen com la música, la il·luminació o l’escenificació, que ajuden molt a transmetre la idea, a la comprensió de la trama o a la focalització en certs elements, en cas de les llums.
No obstant això, hi ha una característica que sí que es manté i que, a més, es reforça amb tots els canvis prèviament mencionats: el missatge. A l’original, es critica un poble ensopit, gris, avorrit i insensible davant de l’art, justament representat per una companyia de teatre bohèmia, equiparable a Dagoll Dagom. Em sembla una manera encertadíssima d’acomiadar-se del món teatral, entre altres coses, perquè en Clown, el cap de la companyia de teatre (la fictícia), ens acaba condemnant a la prosa eterna, és a dir, a la mediocritat, a la indiferència davant l’art i l’alegria. En aquella sessió, el públic es va comportar de manera lamentable: crits constants, burles, sons, ús de telèfons i de llanternes, una remor constant… Així que, sí, Clown, estic amb tu, emporteu-vos la poesia, que ja ens mereixem ser condemnats a la prosa eterna.
Deixant de banda l’humor (mai va malament, després d’haver sigut condemnat a una vida avorrida), reitero la meva admiració per la companyia i la fermesa que van tenir en tirar endavant amb la seva representació, la seva última representació, molt ben escollida, molt escaient, una mostra explosiva de talent i, el més important, amb un missatge summament necessari tenint en compte l’entorn que ens rodeja.