Aquest espectacle és completament innovador. La filosofia del creador i director es basa en el concepte de DAU AL SET, que originalment era el nom d’un grup avantguardista català, el qual defensava la llibertat de creació artística com a resposta a la ideologia imposada per Espanya en aquell temps.
Amb aquest concepte, l’espectacle es pot interpretar com un dau que va des del número 1 fins al 6. No obstant això, aquest no entén de límits i va més enllà del número 6, arriba fins al 7 trencant les normes i els tòpics establerts. Aquesta filosofia de llibertat de creació i expressió és la que guia al director i es reflecteix en tot un conjunt d’aspectes, fent d’aquest espectacle una experiència innovadora i revolucionària.
L’aspecte principal d’aquest conjunt, és la dansa. En les diferents escenes i coreografies es pot veure com els ballarins passen de dansa clàssica, amb les seves sabates de punta i la seva tècnica, a una dansa contemporània on el contacte entre ells era crucial.
Respecte a la tècnica, la dominen d’una manera excel·lent, tenen moviments que trenquen amb el que s’acostuma a veure. Juguen molt amb diferents textures, velocitats i densitats en el moviment. Aquests aspectes es poden associar amb sentiments i emocions. Quan el moviment és més suau, tranquil, seguit i rodó és perquè l’escena és calmada. En canvi, quan l’escena és agressiva i moguda, el moviment és més fort, brusc ràpid i ocupa tot l’escenari. A més fan contacte entre ells, hi ha moments que un mateix moviment condueix a un altre mantenint un contacte mutu en tot moment, la qual cosa requereix una coordinació i musicalitat brillant i clarament moltes hores de treball.
Tot això es veu raspallat amb altres aspectes, el de la música és un clar suport per a la dansa. Aquests canvis d’estil, moviments, textures, velocitats i d’estats d’ànims es marquen molt per la música, la qual és en viu donant així més valor a la musicalitat i la capacitat d’adaptació dels ballarins, del músic i del tècnic de llums, ja que depenen l’un de l’altre en tot moment.
La música complementa i completa molt, barreja tota mena de música, des de la clàssica produïda per un piano, a l’electrònica produïda per una mena de sintetitzador, i fins a sons de la vida quotidiana com el motor d’un cotxe.
El que fa d’admirar al músic és com a través d’una idea i filosofia fa que diferents tipus de música i sons es desenvolupin, formant una harmonia i ritme ideal per a la resta d’aspectes que fan el conjunt de l’obra. És més, per donar prioritat a la dansa, ja que és el motor principal de l’espectacle, el ritme és repetitiu, no melòdic, provocant així que el públic no es centrés en la música i si en la dansa. És a dir, la música no segresta la dansa, fa el suport necessari per lluir-la més. Acompanyant-la en moments on per exemple l’ansietat predomina com a emoció, la música és més percussiva i agressiva.
Per altra banda, i continuant amb el conjunt dels diferents aspectes, l’escenografia també va agafada de la mà amb tota la filosofia. Aquesta és molt minimalista igual que la música. Les línies són senzilles, els volums amb diferents formes, però semblants entre ells, són llisos i bàsics. Aquests són 3 formes geomètriques, amb elles els ballarins l’utilitzen com a una eina més, ajudant a crear una sensació abstracta i, és clar, en coherència i harmonia amb la resta d’aspectes.
Juntament amb l’escenografia, les projeccions i les llums acaben de donar suport. En les projeccions apareixien obres de totes les persones les quals estava basada l’obra, com per exemple Angela Ubesart. Aquestes projeccions van al ritme de la música i, per
tant, dels moviments dels ballarins.
Pel que fa a les llums ajuden a donar textura i ambient a les escenes. El tècnic juga en tres dimensions, amb les textures, associant els colors càlids i freds a les diferents emocions i sensacions que es presenten, seguint la música i els seus ritmes…
Enllestint amb aquest conjunt d’aspectes, afegeixen paraules puntuals com llibertat, creativitat i agrair per ajudar a encaminar al públic cap la profunda idea de l’espectacle, tot i que per al director, entendre o no entendre la idea és secundari, no necessita que s’entengui, simplement que et desperti sensacions i et qüestionis i treguis les teves pròpies conclusions.
En conclusió, aquest espectacle és clarament ART TOTAL. La dansa, des de la clàssica fins a la contemporània, reflecteix la llibertat de creació. La música en viu, amb una varietat d’estils i de ritmes, aportant un suport brillant deixa fluir el moviment sense segrestar-lo.
L’escenografia minimalista, les projeccions sobre la història de la idea , les llums i les paraules com a guia, complementen l’harmonia i fa que tot el conjunt de l’espectacle traspassi del número 6 al 7.