L’alegria que passa de Dagoll Dagom és una adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol de 1898, i la qual és una representació teatral en forma de musical d’aquesta.
Aquesta obra té com a intent representar les dues maneres de viure de l’època, que són els artistes bohemis que viuen cada dia com si fos l’últim, i els habitants del poble encadenats a la fàbrica, la rutina i la societat materialista.
Tot i que el musical té el mateix argument i conflicte de l’obra original, presenta unes grans diferències que la fan única i moderna, com per exemple la música que expressa els sentiments, acords al problema vigent de l’obra, o també els nous personatges que fan més evident el conflicte entre el poble i els artistes. D’aquests nous personatges m’agradaria destacar la gran actuació de Lina, interpretada per Júlia Genís, la noia que personalment crec que ha fet molt especial i diferent el musical, i ha donat els dos punts de vista d’una persona que viu a la societat avorrida, però la temptació de la vida bohèmia li serà difícil de resistir. També hi ha un jove anomenat Nil interpretat per Eloi Gómez, el qual fa de narrador de l’obra en certs punts i sobretot té forta aversió a l’alcalde i a la vida que ofereix als habitants del poble.
El personatge de Joanet interpretat per l’actor Pau Oliver, com a l’obra original, està fortament enamorat de Zaira, l’artista principal del circ que té una relació que es podria definir com a tòxica i abusiva amb el personatge de Puck, anomenat Cop de Puny en l’obra original. En la meva opinió, el canvi de nom no ha estat del tot encertat, ja que l’essència del nom és clarament per fer més destacable la figura del maltractador, i penso que hauria estat bé deixar-ho com a marca de l’enginy de Rusiñol. D’aquest triangle amorós també en formarà part Lina, la promesa de Joanet, una jove que tindrà un desenvolupament esplèndid al llarg de l’obra.
Per acabar amb els personatges voldria felicitar la professionalitat i la bona actuació de Zaira, és a dir Mariona Castillo, amb una actuació en la qual no només va representar un paper, sinó que va cantar i expressar els seus sentiments i es va apreciar perfectament. És també destacable l’actuació dels altres personatges, els quals junts van aconseguir una força necessària per a transmetre les sensacions justes en el moment precís.
Deixant de banda la gran actuació i la manera en com van adaptar l’obra, la mobilitat per l’escenari és un dels fets que més em va agradar, sobretot les impressionants acrobàcies de Nil pujant per les parets i quedant-se en els llocs adequats segons requeria el ritme de l’obra.
Finalment, només falta dir que el musical em va deixar molt sorpresa per la modernitat i les diferències respecte a l’obra original, però justament en el bon sentit de la paraula. Penso que, deixant de banda alguns detalls, pot ser molt ben rebuda per a qualsevol que la vagi a veure i mereix l’èxit i el reconeixement que té.