Hi ha qui creua l’estret per fama i hi ha qui el creua per necessitat.
Ibrahima Diallo, un jove ple de valor, exposa el seu punt de vista sobre la immigració amb una comparació amb els reptes de superació personal del nedador David Meca. Aquesta obra ens convida a reflexionar sobre les experiències perilloses i difícils que viuen milers de persones intentant aconseguir una vida millor i de les quals ningú en parla. En canvi, contrasta com un nedador professional pot ser reconegut campió per aconseguir un repte per voluntat pròpia.
L’escenografia presentada és correcta, concisa i adequada, amb una inspiració marítima. A cada extrem de l’escenari hi ha dues boies, mentre que al centre es troba una zodíac capgirada, on es projecten vídeos i imatges que contextualitzen les dues històries. Entre les boies i la zodíac, s’hi troben dos rems, un a cada costat, que reforcen l’ambient.
Es narra l’experiència de David Meca, un nedador professional el qual va atrevir-se a creuar l’estret de Gibraltar. Un cop aconseguit el repte, les repercussions mediàtiques van generar dubtes sobre les seves capacitats, cosa que el va impulsar a multiplicar el record esportiu tornar a creuar l’estret, però aquesta vegada tres cops seguits.
David Meca va comptar amb el suport de diversos patrocinadors, cinc vaixells equipats amb llums per il·luminar el trajecte i amb assistència mèdica per si fos necessari. Anava equipat amb un neoprè de 2 mm de gruix, que el protegia del fred sense afectar la seva mobilitat. Tot i així, va haver d’afrontar diverses dificultats, com les rascades que li provocava el neoprè i les picades de meduses a la cara.
Ibrahima Diallo ens explica com hi ha persones, que recorren aquest trajecte, però no per aconseguir un record esportiu, sinó per aconseguir una vida digna i fugir de les dolentes condicions de vida que viuen al Senegal.
Endinsar-se en un viatge com aquest comporta unes situacions que ningú desitja viure: passar tres dies navegant per l’estret de Gibraltar en una embarcació precària, lluitant contra els corrents, aguantant baixes temperatures sense un equipament propi, i afrontant altres perills constants.
L’arribada d’aquests trajectes és dura, la major part de les vegades les persones arriben al país de destinació, com Espanya, en unes condicions caòtiques. Hi ha qui necessita atenció mèdica immediata la qual moltes vegades no tenen. Si és el cas que sí, se’ls proporciona una manta hidrotèrmica molt útil, la qual és daurada per una banda i platejada per l’altre i escalfa a través dels rajos del sol. En el moment que s’arriba a un país il·legalment les opcions són complicades, les autoritats poden deportar-los al país d’origen o, amb sort i esforç poden aconseguir una residència, treballar, estudiar…
Milers de persones s’endinsen en viatges com aquest, jugant-se la vida per buscar oportunitats. Aquesta obra ens fa reflexionar i aprendre que hi ha qui ho viu i hem de fer visible aquestes lluites.
Aquests 14,4 quilòmetres són el que separen el sud d’Espanya amb el nord d’Àfrica. La majoria de les persones que passen de sud a nord o fan per un repte esportiu, per gust, etc. En canvi, les persones que el passen de nord a sud ho fan en cerca d’una nova vida, d’una nova oportunitat per millorar la seva qualitat de vida i la de les seves famílies, per poder dona’l-si una vida millor als seus fills. Diallo fa veure això amb la comparació de la seva travessa i la de Meca.