Molts nens rondinaven, era un dia molt pesat per a tots. Era el dia 22 de gener, tot hi que tots tenien poques ganes de ballar, no sabien que al final seria una experiència inoblidable per a tots ells. Al principi, tothom s’ho prenia a la lleugera, cridant i rient a l’escenari. L’ambient era inquiet; tothom estava nerviós i no s’escoltaven les indicacions del professorat. Però més tard va aparèixer la Marta, una noia que tenia les idees ben posades, i els hi va demostrar a tots que si ho donaven tot a l’escenari més tard se sentirien d’allò més bé. S’aixeca el teló i comença: Llums i acció! Jo callat i absent, m’ho mirava com sempre des de dalt.
Durant l’acte, tots ho van fer d’allò més bé, amb les fotos, el body percussion, els canons, els solos i el gran final, tot va ser un conjunt d’experiències inoblidables que sens dubte no oblidarà ningú. La meva llum dels focus enlluernava els ulls dels nens i nenes, però a ningú no li importava, ni molestava, perquè tothom volia donar el millor. La gent que feia els solos, els enfocava amb uns feixos de llum, que els feia brillar i destacar de tots els altres. Tots feien coses diferents: uns ballaven, tocaven un instrument, un rapejava, etc. Però una cosa que tots tenien en comú era la meva llum, la llum del meu focus que els enlluernava per fer-los destacar, i perquè tothom que venia a veure el “Mapa de ball” pogués observar el seus talents.
El final arribava. Llum general a tot l’escenari, tot ple de nens i nenes a tot l’escenari, tot ple de nens i nenes, tots assentats anant-se passant papers, menys uns quants que anaven dibuixant i escrivint a unes grans pissarres que enfocava amb els grans focus, tot va ser molt bonic i especial, es veien les cares dels nens, nenes, professors i sobretot la de la Marta allà al costat supervisant tot l’espectacle perquè sortís excel·lent, amb una cara d’alegria. El final va arribar i vaig apagar tots els focus.