El passat dia 17 de gener, vam assistir al teatre Poliorama de Barcelona a veure l’obra modernista L’alegria que passa de Santiago Rusiñol representada per la companyia Dagoll Dagom, que té ja 50 anys d’experiència.
L’adaptació parla de la monotonia i la rutina. En ella, apareix un poble submergit en una grisor, ja que cada dia és igual. Tots els habitants del poble treballen en una fàbrica, propietat de ‘’l’arcalde’’ del poble. Aleshores, arriba un grup d’artistes que intenta aportar alegria en la vida dels habitants. Segons l’època on l’obra original va ser escrita, els artistes eren els encarregats de transformar la societat a través de l’art. El carruatge d’artistes que arriba al poble està compost pel Clown, propietari de la companyia
d’artistes, la Zaira, que amb la seva veu angelical és l’estrella, i en Puck, que és el compositor de les cançons i la parella de la Zaira. L’alcalde decideix contractar aquesta companyia perquè arriben les eleccions del poble i és una manera de fer campanya política i sortir reelegit. L’alcalde té un fill que es diu Joan, que un cop va poder anar a la ciutat i sentir-se lliure, però ara torna a estar atrapat al poble, i que està promès amb la Lina. A l’arribar al poble el carruatge d’artistes, en Joan i la Lina van a rebre’ls. En Joan comença a parlar amb la Zaira sobre l’admiració que sent per ella, ja que l’ha vist actuar vàries vegades durant la seva estança a la ciutat. Això fa que el Puck es posi gelós i comença a flirtejar amb la Lina, que no li fa gaire cas. Així, es forma una espècie de triangle amorós on en Puck està molt gelós del Joan i molt enfadat amb la Zaira, ja que la considera de la seva possessió. Al final la Zaira decideix marxar del poble juntament amb el Joan i així els dos podrien aconseguir la seva llibertat de la presó on es troba cada un, la Zaira en mans d’en Puck i en Joan de les mans del seu pare i del seu futur no desitjat. L’embolic entre aquest personatges és aprofitat per la companyia per a fer un plantejament de temes d’actualitat com la violència de gènere, que es reflecteix en el tracte del Puck envers la Zaira, i la corrupció del poder, que podem associar clarament a l’alcalde perquè explota els treballador de la fàbrica i és la persona que mana degut al seu càrrec polític, però a qui no li preocupa el benestar dels habitants del poble, només vol seguir al poder, per la qual cosa és capaç del que sigui, fins i tot sotmetre el seu propi fill o matar.
En l’obra apareix el Nil, un personatge que és una espècie de fil conductor que li fa plantejar-se preguntes al públic. La figura del Nil és introduïda per Dagom Dagoll, ja que no apareix en l’obra original de Rusiñol, i és l’únic habitant del poble que està despert i intenta despertar la gent.
Al final de l’obra, es fa el gran espectacle de la companyia. El Clown, enfadat perquè ‘’l’arcalde’’ li ha vetat a mitja actuació, diu la frase ‘’Us condemno a prosa eterna’’ i marxen del poble. Aquesta frase apareix també en l’obra original i expressa la manera que tenia Santiago Rusiñol d’entendre l’art, com es pot veure en alguns dels seus discursos i les seves obres: la prosa és la mediocritat de la vida, no despertar en el sentit de viure submergit en les cadenes de la teva rutina, no ser capaç de viure sentiments que són despertats per l’art i viure sota una pressa constant que et fa que mai puguis obrir els ulls; mentre que la poesia significa la llibertat de la teva ànima, la felicitat plena i ser capaç de gaudir del teu esperit.
L’escenari on es desenvolupa l’obra és molt senzill, es caracteritza per tenir poca decoració i predomina el color gris. Aquesta escenografia ens connecta directament amb el poble gris, ja que recorda la tristor i la mediocritat. El vestuari també va en aquesta direcció amb la diferència que els personatges de la companyia del Clown, vesteixen amb colors vius que simulen l’alegria, ja que sempre s’ha associat els colors amb aquest sentiment.
És admirable com en són de polifacètics els actors, absolutament tots canten i ballen al llarg de l’obra i els personatges que no apareixen en escena, són els encarregats de tocar els instruments. En l’escenari, en una cantonada hi ha un piano que pràcticament toquen tots els actors al llarg de l’obra. A més a més, el Puck en nombroses ocasions interpreta alguna cançó amb la seva guitarra elèctrica.
Si hagués de destacar algun element negatiu, tot i que és més una qüestió de gustos personals, seria que hi ha actors que interpreten dos personatges, però a la vegada aquest fet demostra la seva gran professionalitat.
En conclusió, recomano assistir a veure l’obra si teniu la possibilitat, el gran treball de la companyia Dagoll Dagom es veu reflectit en l’escenari. Tots els elements teatrals combinen a la perfecció i ajuden l’espectador a estar més connectat amb l’argument. N’estic ben segur que és una obra que d’alguna manera et remou l’ànima fins al punt de canviar la teva visió de la vida.