L’adaptació de L’alegria que passa duta a terme per la companyia teatral Dagoll Dagom és una joia plena d’emoció que et deixa bocabadat de principi a fi amb la seva escenografia i posada en escena.
Els actors van fer un treball de creació de personatges increïble, se’ls notava molt còmodes i segurs del seu paper i de l’actitud que el seu personatge havia d’expressar en cada moment. Les interpretacions tant de la Júlia Genís com a Lina com la de Mariona Castillo com a Zaira em van fascinar. Quan els tocava actuar no podia deixar d’observar els seus personatges, i com elles transmetien a la perfecció i d’una manera molt sincera les emocions dels personatges, com si la Zaira i la Lina ens expliquessin un secret a cau d’orella.
El vestuari també acompanyava aquesta interpretació sublim, ja que es marcava molt bé com evolucionaven els personatges, i com els actors fluïen de fer números grupals sense un personatge concret a interpretar personatges amb una personalitat definida que es deixava veure en la seva manera de vestir. Els vestits que utilitzaven tant la Zaira com l’Alcalde, -sobretot el d’aquest segon personatge- a un dels seus números estrella, on apareix a l’inici de l’espectacle del circ amb dos ballarins més, em van semblar espectaculars.
La il·luminació anava d’acord amb l’acció en tot moment, reflectint les emocions dels personatges amb els colors i les tonalitats, donant en certs moments l’efecte que érem a la ment dels personatges i ho veiem tot amb el filtre dels seus ulls, de les seves emocions. Les cançons eren precioses, molt acordes al context, i promulgaven el que l’autor de l’obra original més defensava, l’art per l’art, el fet de barrejar i combinar l’art en totes les seves versions, text, música, dansa i visuals. La coreografia, completament adequada a les cançons i a la trama, reflectia perfectament les sensacions, sent el moment que simulaven els engranatges d’un
rellotge el més representatiu en aquest sentit, reflectint la monotonia i la manca de llibertat que patia el poble. La coreografia utilitzava altres elements com el vestuari i l’escenografia de manera bella i raonada, ja que tot aquest estava perfectament adaptat per al seu ús durant els números musicals.
Pel que fa a l’espai i a l’escenografia ambdós estaven molt integrats a la coreografia, que – per cert- era excel·lent, i a l’acció dels personatges. Res estava allà per casualitat o decoració. La referència a l’obra L’auca del senyor Esteve, que hi havia a la paret “La Puntual”, demostra el detallisme que la companyia i els escenògrafs han posat a conèixer l’obra original i a plasmar la seva essència en una escenografia moderna que reflecteix completament la boira de la qual parla Rusiñol a la seva obra.
L’adaptació que ha dut a terme la companyia afegeix a l’obra original i al seu esperit de reivindicació social un format que l’actualitza i la fa atractiva per als joves. El fet que sigui un musical la fa molt més lleugera i en la meva opinió li dona més vida. El meu afegit preferit és el del personatge de la Lina, una dona forta, que tot i que al principi pugui semblar que es deixa manipular, quan s’adona del que vol és l’única que té la valentia suficient per fer el que sigui necessari per a la seva felicitat. L’addició d’aquesta figura que aconsegueix el que la resta no, dona a l’obra un missatge esperançador a l’obra que a mi m’agrada més que l’original.
En definitiva, l’adaptació de L’alegria que passa de Dagoll Dagom em va deixar amb ganes de repetir. Els actors, les cançons, l’escenografia, el vestuari, tot va ser molt adequat i valoro l’;experiència molt positivament. Em vaig quedar amb ganes de pujar a l’escenari a actuar, i amb un sentiment d’alegria que no ha marxat en els dies posteriors. I això és tot el que jo busco en un espectacle. Va ser meravellós.