El musical de Dagoll Dagom L’alegria que passa és una representació en forma de musical de l’obra amb el mateix títol de Santiago Rusiñol escrita l’any 1898; però el musical atorga un aire nou a l’obra coneguda, ja que ens porta nous personatges i un argument no idèntic al de Rusiñol.
El musical té un argument que no és res més que un conflicte comú en musicals; és a dir, un conflicte entre dues maneres de veure el món i com existeix una força superior que ho intenta reprimir.
Com ja he esmentat abans, aquest musical ens porta personatges nous, entre els quals trobem Nil, un personatge que es pot entendre com un narrador durant l’obra i que està totalment en contra del règim de l’alcalde. En l’obra original, Joanet, estimava a Zaira mentre que aquesta era maltractada per Cop-de-puny (en el musical anomenat Puck, cosa que em sembla força absurda i que no acabo d’entendre… potser és un intent de fer més inclusiu un personatge opressor. Si és aquest el cas, encara em sembla més absurd, perquè trobo molt encertat el nom de Cop-de-puny). En el musical, en aquest triangle amorós s’hi afegeix Lina, la promesa de Joanet.
Continuant amb els personatges, vull fer un incís en la gran actuació d’Àngels Gonyalons, el doble paper que fa (l’alcalde i el Clown), fent els dos personatges antagònics de l’obra, com deia Rusiñol, la “prosa”, representada per l’alcalde, i la “poesia”, representada pel Clown.
Pel que fa a la il·luminació, puc dir realment poques coses, i si l’hagués de descriure amb una sola paraula la que escolliria seria sorprenent. Els jocs de llum i el color gris que envolta tot l’ambient són fascinants; i el fet de veure com durant tota l’obra trobem un ambient gris i ensopit fins que al final trobem grans jocs de llum ens dona un aire esperançador.
Vull parlar sobre la música que ens acompanya durant tota l’obra. Puc esmentar aspectes molt positius i d’altres que potser no m’ho semblen tant. Pel que fa a les interpretacions vocals, no tinc res a dir, i de fet, Mariona Castillo (Zaira dins l’obra), fa una actuació vocal increïble. La resta d’actors, també ho fan de manera notable, el problema, és que trobo a faltar una mica més de potència en els moments que l’obra ho demana. M’explicaré millor; crec que en alguns moments, el fet de només tenir com a recurs la pròpia veu dels actors i actrius, dos guitarristes i un piano, fa que en moments els quals es busca molta força no s’acaba d’aconseguir.
Per concloure, vull esmentar que aquest musical, no deixarà a ningú exactament igual que abans d’entrar a veure’l. Té tantes coses a comentar i està tan ben actuat que sincerament, dubto que algú trobi més coses negatives que positives a l’hora de fer una crítica.