L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, és una obra teatral modernista escrita el 1901 i estrenada al Teatre de la Renaixença de Barcelona. L’obra narra la història d’un poble gris i monòton que veu trencada la seva rutina laborable amb l’arribada d’una gran companyia d’espectacle musical.
L’alcalde i propietari de l’única fabrica en tota la població ha contractat la companyia. Joan, el fill de l’alcalde que està a punt de casar-se amb la seva parella Lina, s’enamora de la gran estrella Zaira i vol fugir amb ella lluny del poble gris. Zaira, en canvi, està esgotada de la seva vida nòmada i desitjaria quedar-se a viure al poble i portar una vida amb tranquil·litat. Al seu costat Puck, l’agressiu mànager, la maltracta creient-la de la seva propietat i li exigeix que continuï. L’autoritari i fals demòcrata alcalde obliga el seu fill a desistir dels seus somnis. L’obra de Rusiñol és un drama romàntic que explora el contrast entre la vida bohèmia i la vida burgesa. Zaira representa la bohèmia, una vida lliure i creativa, però també esgotadora i inestable. Joan representa la burgesia, una vida segura i estable, però també rígida i conservadora. L’obra també és una crítica a la societat industrial. El poble representa la societat industrial, una societat grisa i monòtona que apaga la creativitat i l’esperança. L’alcalde representa la classe burgesa, que s’aprofita de la classe obrera per aprofitar-se del seu treball.
La direcció de Marc Rosich amb la coreografia d’Adriana Peya i la música d’Andreu Gallén és brillant. Crea una atmosfera de somni i màgia que atrapa el públic des del principi. Els actors estan perfectes en els seus papers. En aquesta nova versió, l’espectacle se centra en la figura de Zaira, interpretada per la magistral Mariona Castillo. Ella no és només la Zaira que enamora a Joan i al públic, sinó que representa la lluita per la llibertat individual, la passió per l’art i la rebel·lia contra les normes socials imposades. La crítica podria centrar-se més en l’actuació de Mariona Castillo, que brilla amb llum pròpia en el paper de Zaira. La seva interpretació plena de matisos ens mostra una Zaira complexa i vulnerable, que lluita contra les expectatives dels altres i el seu propi desig de tranquil·litat, mentre que Pau Oliver és un Joan indecís i angoixat.
La música d’Andreu Gallén és un dels punts forts de l’obra. Crea una banda sonora evocadora que ajuda a crear l’atmosfera de l’obra. Les coreografies d’Ariadna Peya són enèrgiques i vibrants. En general, L’alegria que passa és una obra teatral excel·lent que continua sent rellevant avui dia. És una obra que explora temes universals com la llibertat, l’amor i la societat.